Aki Kaurismäki i James Gray eleven el llistó de la Berlinale

Enviat especial a BerlínAhir era el Dia dels Enamorats a Alemanya i, com era previsible, el Festival de Berlín es va enamorar del nou film d’Aki Kaurismäki. La irregular competició oficial d’aquesta edició necessitava desesperadament una pel·lícula com The other side of hope, un cant a la fraternitat que, com totes les pel·lícules de Kaurismäki, desprèn un cert humanisme melancòlic, una tristesa alegre esculpida en gestos mínims i silencis eterns. Els seus personatges són homes i dones eixuts, d’escasses però eloqüents paraules, i d’actes posseïts d’una estranya senzillesa poètica. The other side of hope és la classe de pel·lícula en què un home fa les maletes en silenci, es treu l’anell de compromís i el deixa a la taula on la seva dona mama d’una ampolla de licor; llavors, ella l’agafa i el diposita al cendrer. La classe de pel·lícula en què el somni d’una botiguera és “anar a Mexico City per ballar l’hula hula i beure sake” o en què el sushi d’un restaurant japonès porta més wasabi que arròs.

La nova pel·lícula del finlandès continua el camí obert per Le Havre (2011) i aborda el tema de la immigració -és la segona part d’una trilogia- barrejant la història del Khaled, un refugiat sirià que arriba a Hèlsinki de polissó en un vaixell, i la del Wikström, un venedor ambulant de camises que un bon dia marxa de casa, es ven tot el gènere i engega un restaurant que cada setmana anirà canviant d’estil de cuina. La trobada entre els dos personatges és violenta i es resumeix en dos cops de punys; però en la següent escena el Wikström decideix ajudar el Khaled a començar una nova vida. Kaurismäki reivindica el poder de la comunitat i la solidaritat que sorgeix de vincles humans que van més enllà de les normes de la societat.

Bones paraules per a Merkel

Kaurismäki va col·lapsar una sala de premsa atapeïda per escoltar-lo, fidel al seu impagable sentit de l’humor. “Si faig una trilogia és perquè soc bàsicament un home mandrós i així m’obligo a treballar -va explicar-. Espero que la tercera part sigui una comèdia feliç”. Després de rodar Le Havre a França, el director ha situat aquesta pel·lícula al seu país, molest per l’actitud dels seus compatriotes davant l’arribada de refugiats musulmans. “Jo no vull canviar el públic, jo vull canviar el món -va dir amb un somriure sec-. Però com que soc modest, començarem per Europa. Després ja canviarem l’Àsia”. Si no ho aconsegueix, però, no es desesperarà. “Jean Renoir va fer Les regles del joc per evitar la Segona Guerra Mundial i no se’n va sortir gaire bé”, va dir. El director, per cert, va tenir bones paraules per a Angela Merkel per haver permès l’entrada d’un milió de refugiats. “En aquest sentit, la respecto: és l’única política que sembla interessada pel problema”.

Els fans de Kaurismäki retrobaran a The other side of hope les constants d’estil del director: l’humor lacònic, el rock dels 50 interpretat a la finlandesa i la presència de molts intèrprets de la seva troupe -Kati Outinen, per descomptat-. És cert que la trama del refugiat no funciona igual de bé que la del restaurant i que la pel·lícula té algun subratllat de més; però fins i tot un Kaurismäki menor és molt Kaurismäki en aquesta edició de la Berlinale. Aclamada per la crítica, el film té l’Os d’Or gairebé a la butxaca.

Benvingut a la jungla

“Jo seré lliure, però tu no abandonaràs mai aquesta jungla”, li diu a l’explorador britànic Percy Fawcett l’esclau indígena que el guia per la selva amazònica en l’extraordinària The lost city of Z, presentada fora de competició. Fawcett va completar a principis del segle XX la missió de traçar la frontera entre Bolívia i el Brasil i va tornar a casa sa i estalvi convertit en un heroi, però, d’alguna manera, el vaticini de l’indi es va complir: la troballa d’unes restes de ceràmica en mig de la selva van convèncer Fawcett de l’existència d’una civilització antiga, i durant les dècades següents va liderar dues expedicions més per demostrar la teoria. De la segona ja no en va tornar.

James Gray porta al cinema l’odissea de Fawcett molt conscient de trepitjar un terreny similar al d’Apocalypse now o Aguirre, la còlera de Déu i se’n desmarca molt intel·ligentment: aquí l’obsessió també té un desenllaç fatal, però més que destruir el protagonista, l’eleva a un nivell superior de consciència i ètica. Gray resisteix la temptació del cinema antropològic (“m’aterria la possibilitat de ser condescendent amb els indígenes”, va confessar) i traça una aventura elegant i harmoniosa, un viatge a la recerca de l’altre amb una clara dimensió política que qüestiona l’arrogància cultural de la cultura occidental. És com si The lost city of Z també hagués sorgit d’una civilització perduda: un Hollywood desaparegut que abans produïa cinema d’aventures personal, complex i ambiciós, rodat en escenaris naturals i amb actors de primera línia; aquí, Charlie Hunnam en el paper de la seva vida, una correcta Sienna Miller i un Robert Pattinson impecable tot i els pocs minuts en pantalla. El film és gairebé una relíquia d’una altra era, com testifica la preciosa fotografia pictòrica en 35 mm de Darius Khondji.