‘A.K.A.’, la revelació de l’any i l’excepció que confirma la regla

BarcelonaEra una nit qualsevol i el dramaturg i director Daniel J. Meyer només aspirava a bolcar al paper unes preocupacions que feia temps que el perseguien. Ni pensava en crear un fenomen per a adolescents ni esperava que l’obra abracés l’èxit de crítica com ho ha fet A.K.A. (Also known as). Estrenat al març a la Flyhard, el muntatge s’ha convertit en un dels booms teatrals de l’any i ha reafirmat el seu triomf a l’embutxacar-se quatre Premis Butaca (a millor espectacle de petit format, millor text, millor actor i millor direcció). I encara li queda corda per a estona: de moment es pot veure a l’Espai Lliure fins al 30 de desembre i al març s’instal·larà a La Villarroel.

Dirigida per Montse Rodríguez Clusella i protagonitzada per Albert Salazar, A.K.A. ha tocat les tecles precises per aconseguir una de les fites més complicades i anhelades del món teatral: atraure els adolescents a les sales. “Ens va sorprendre molt veure que a la Flyhard la meitat del públic eren joves. I molts d’ells venien acompanyats dels seus familiars”, explica Rodríguez. La clau per aconseguir-ho no la sap ni ella ni el dramaturg, tot i que en tenen alguna sospita. “El públic se sent molt identificat amb el personatge. Això és fonamental, perquè pots atraure’ls al teatre, però si no hi connecten no hi tornaran”, afirma la directora. A A.K.A. aquest vincle s’estableix a través d’un protagonista adolescent, el Carlos, que viu en una quotidianitat molt identificable per als joves del present: va en monopatí, balla hip-hop i es tanca a la seva habitació. “És una obra que parla de la identitat, el racisme, les xarxes socials, la importància dels amics i el primer amor”, resumeix Meyer. Potser perquè el dramaturg va escriure el text “sense pensar en dirigir-lo a un públic adolescent”, A.K.A. aconsegueix esquivar la mirada paternalista sobre l’adolescència que, en alguns casos, és intrínseca a certs muntatges pensats expressament per a joves. Però la connexió també la provoquen altres elements com la música, que té un paper rellevant en la vida del Carlos i ajuda a crear una atmosfera d’intimitat a l’escenari. “Les cançons que ell escolta formen part del dia a dia dels joves. Alguna no la coneixen, però he arribat a veure espectadors fent anar el Shazam [l’aplicació dels telèfons mòbils per identificar cançons] enmig de l’obra per descobrir quin és el tema que sona”, diu el dramaturg.

Més enllà del contingut de l’espectacle i de la posada en escena, la companyia ha anat a buscar el públic allà on es troba més còmode: a les xarxes socials. “Vam obrir un compte d’Instagram i, en pocs mesos, hem aconseguit més de 9.000 seguidors -diu Rodríguez-. Saber comunicar en la bona direcció és imprescindible”. De fet, l’estructura d’ A.K.A. també beu en part de les xarxes socials. “Estem acostumats a rebre molts inputs, a canviar constantment d’aplicació amb el mòbil. L’espectacle juga amb això; té un ritme trepidant i canvia constantment de lloc i d’espai gràcies als flashbacks ”, apunta Salazar.

Una obra sobre la identitat

Sol a l’escenari, l’actor Albert Salazar interpreta fins a disset personatges per explicar el viatge emocional que viu el protagonista. La història segueix el Carlos dels 15 als 25 anys, posant el focus en com canvia la seva existència quan, per un fet que la companyia no vol revelar, es replanteja tota la seva identitat. “És un noi adoptat de Grècia o de Síria amb una família de classe mitjana. No coneix bé els seus orígens i diu que no li interessen. Té la vida de qualsevol adolescent. De fet, el seu dia a dia s’assemblava molt al meu durant aquella època, que no em queda tan lluny”, explica Salazar.

La companyia ha constatat amb A.K.A. que el públic jove existeix i té fam de teatre. “Les sales els volen acollir i busquen obres per atraure’ls”, assegura Rodríguez. Donar-hi resposta és bàsic per crear espectadors fidels i fer del teatre part del seu oci.