Així era la vida a les últimes barraques de Barcelona
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra les imatges d'Esteve Lucerón, que va conviure vuit anys amb les veïns de la Perona
BarcelonaVuit anys i mig donen per fer moltes fotografies, però Esteve Lucerón (la Pobla de Segur, 1950) no en va fer tantes: 3.000 fotogrames, és a dir, set per setmana. El fotògraf es va guanyar a poc a poc, i amb molta paciència, la confiança dels veïns que vivien en una de les últimes zones de barraques de Barcelona, la Perona. Un llarg carrer de dos quilòmetres, que seguia la ronda de Sant Martí, per sota les vies de Rodalies, a tocar de la Verneda, i que va ser enderrocat abans dels Jocs Olímpics. Lucerón va fer les fotografies entre el 1980 i el 1989 sense saber que la Perona desapareixeria. "És un home molt humil i el contacte que va establir amb els veïns va ser molt estret, no hi ha compassió ni folklore a les seves fotografies, sinó molta dignitat i una gran tendresa", diu Jordi Calafell, que ha comissariat, amb Lucerón –que està hospitalitzat–, Esteve Lucerón. La Perona. L'Espai i la gent. L'obra d'aquest fotògraf d'ànima sensible es pot veure a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona fins al 22 de maig.
Lucerón anava a la Perona pràcticament cada dia i només va interrompre el seu projecte durant sis mesos, el 1988, a conseqüència de la mort del seu pare. No s'hi va guanyar mai la vida, no era fotògraf professional, i la seva primera càmera la va comprar amb la indemnització que li van donar quan va perdre la feina en el sector de la metal·lúrgia. La relació amb els veïns de la Perona era tan estreta que el 1985, cinc anys després d'haver començat el seu projecte, l'Ajuntament de Barcelona el va contractar com a vigilant dels tallers ocupacionals que es van fer on ara hi ha el pont de Calatrava. Una de les imatges mostra l'estima que hi havia entre el fotògraf i els veïns: se'l veu somrient, un 25 de desembre, amb un parell d'alumnes dels tallers ocupacionals.
Quan va desaparèixer la Perona no va deixar enrere tota la gent que havia conegut: "Algunes vegades em truca per demanar-me còpies de les fotografies per donar-les a alguns dels qui va fotografiar o als seus familiars, i encara els busca per fotografiar-los", diu Calafell. El 2017 Lucerón va donar a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona els negatius i els contactes de 2.000 fotografies.
Lucerón va anar arraconant la càmera perquè des de molt jove havia tingut molts problemes de visió. Les seves fotografies no responen als arquetips idealitzats de les dones gitanes que apareixen en altres fotografies del segle XX, ni tampoc hi ha distància. Com que es va introduir al barri, capta també la divisió del treball: "A les dones sempre les veus feinejant, relacionant-se entre elles, sempre fan alguna cosa; els homes no saps ben bé què fan. Si no fos per elles no hi hauria ni casa, ni família, ni barri", diu Calafell. Lucerón va fotografiar el carrer, les cases portes endins –també les dels pisos, quan alguns dels gitanos hi van ser reallotjats–, els àpats familiars i col·lectius, els interiors buits, la tendresa entre dues nenes, els cartells anunciant "Change" enmig del caos i els animals campant entre roba estesa.
La Perona va néixer el 1947 i fins als anys seixanta va estar integrada per unes dues-centes barraques. Amb la desaparició del Somorrostro (1966) i d'altres nuclis de Montjuïc, els seus habitants van acabar a la Perona, que va arribar a tenir més de 5.000 veïns. El 1980, quan Lucerón va anar a fotografiar-la, la població paia ja n'havia marxat.
"Lucerón va començar a fotografiar la Perona mentre encara estava aprenent l'ofici al Centre Internacional de Fotografia de Barcelona, al Raval, un barri escollit a propòsit pel compromís que hi havia", explica Manuel Laguillo, que va ser professor de Lucerón i que firma els textos de l'exposició virtual de l'AFB. Laguillo destaca el compromís polític i social i, sobretot, la solidaritat i empatia de Lucerón, que era fill de represaliats de la dictadura franquista: "No desitja alimentar els prejudicis dels que no tenen gens d’interès a saber de veritat com es viu a la Perona i qui són els seus habitants", afirma. El seu treball s'ha difós poc. L'exposició de l'Arxiu és la més gran que se li ha dedicat mai.