"L'aixecament de Prats de Molló va ser una victòria propagandística espectacular de Macià"

BarcelonaEl 4 de novembre de 1926 la gendarmeria francesa va avortar l'intent d'alguns centenars d'independentistes catalans i d'antifeixistes italians d'envair Catalunya des de Prats de Molló, a la comarca sota administració francesa del Vallespir. Al capdavant hi havia Francesc Macià, un militar amb una llarga carrera: havia estat tinent coronel de l'exèrcit espanyol i diputat catalanista al Congrés. L'historiador Giovanni C. Cattini ja havia abordat la revolta de Prats de Molló a El gran complot. Qui va trair Macià? La trama italiana (Ara Llibres, 2009). La seva recerca l'ha dut ara a resseguir el control de l'exili per part de la policia espanyola i a constatar que era més ampli del que sovint s'ha relatat als llibres d'història. A L'aixecament de Prats de Molló. 4 de novembre de 1926, dins la col·lecció Dies que han fet història (Rosa dels Vents), reconstrueix com es van viure aquells dies, explica els motius de la revolta i el naixement del moviment independentista. "Em sembla fonamental contribuir a dissipar la boira al voltant de l'actuació de Macià i de la imatge perenne de Quixot que envolta el personatge", diu Cattini.

L'historiador lamenta que sovint s'ha menysvalorat l'exèrcit català que en aquell moment va organitzar Macià. "Era una organització armada ben planificada. Macià era un militar molt admirat, però no va aconseguir ni prou homes ni prou recursos financers per comprar armes", explica Cattini.

Ambaixadors obsedits però amb pocs recursos

Entre els molts entrebancs que va tenir, Cattini destaca els esforços de la diplomàcia espanyola per controlar, vigilar i reprimir l'exili català. "La diplomàcia espanyola estava obsessionada i feia la vida impossible als exiliats catalans que havien fugit de la dictadura de Primo de Rivera, ni tan sols es podia cantar Els segadors perquè es considerava una ofensa", detalla Cattini. Des de l'ambaixada de París fins als consolats de Perpinyà i Tolosa, van intentar tenir informadors dins de l'organització i van pagar a persones perquè s'hi integressin com a militants per estar al corrent dels passos de l'Estat Català. Tenien una àmplia xarxa de contactes i confidents, però, segons l'historiador, no eren grans espies: "Molts eren morts de gana que es venien per un plat de llenties, i malgrat tots els esforços tampoc van poder esbrinar ni tan sols on tenien les armes". A les autoritats espanyoles els preocupava molt el suport que Macià podia rebre de càrrecs públics i intel·lectuals francesos. Tanmateix, sovint es queixaven de la manca de recursos. L'ambaixador espanyol a París, José María Quiñones de León, es queixava que no podia arribar a tot i Antonio Gullón, cònsol espanyol a Tolosa, escrivia a Quiñones dient que no tenia prou diners per controlar l'activitat subversiva de la seva zona. Gullón estava obsedit en acabar amb qualsevol propaganda que pogués fer mal al govern espanyol i a fer desaparèixer qualsevol cartell que aparegués pels carrers de Tolosa.

Sigui com sigui, Prats de Molló va donar un gran impuls a la carrera política de Macià. "Va ser una fita del moviment independentista català. Va ser una revolta armada per aconseguir la llibertat de Catalunya i afavorir l'enderrocament de la dictadura de Primo de Rivera. No ho va aconseguir, però va tenir un gran ressò internacional", detalla l'historiador. A més, afegeix Cattini, va ser un èxit propagandístic: "Va ser una victòria propagandística espectacular de Francesc Macià; el va convertir en un referent indiscutible de tota l'oposició espanyola a la dictadura". Sense Prats de Molló, Cattini dubta que Macià hagués pogut tenir els resultats que va tenir anys després, el 14 d'abril de 1931, a les eleccions que fan fer possible la Segona República. Ho va fer amb Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que havia fundat tan sols un mes abans.