Aitana : “Tenia una mica de trauma perquè per a mi actuar també era ser jutjada”

BarcelonaEn menys de dos anys, Aitana Ocaña (Sant Climent de Llobregat, 1999) s’ha consolidat com a estrella a banda i banda de l’Atlàntic. Operación Triunfo la va donar a conèixer, i els èxits que la van catapultar van ser Lo malo i Teléfono, cadascun amb més de 80 milions de visualitzacions. Aitana, una veu en la cruïlla del pop i les músiques urbanes i amb un innegable olfacte comercial, publica el disc Spoiler (Universal) i està immersa en una gira que divendres passa pel Festival Jardins Terramar de Sitges i el 18 d’agost pel de Cap Roig.

Quina música ballaves a les discoteques quan tenies 15 anys?

Ballava reggaeton i música electrònica. També coses de Martin Garrix, electro house. M'agradava molt.

¿I els teus pares quina música escolten?

Els meus pares sempre han posat la ràdio, però mai han sigut gaire melòmans. El meu pare al cotxe sí que posava Melendi, que li agradava molt, Estopa i Andy & Lucas.

Quan estaves a Operación Triunfo deies que no tenies gens clar si volies dedicar-te professionalment a la música. Què ha canviat en aquest temps?

Volia presentar-me a Operación Triunfo per aprendre i perquè m’agrada molt la música, però no sabia si era fàcil dedicar-s’hi. Em pensava que era una feina molt competitiva, i jo no soc de ficar-me en aquests embolics. Però em va agradar i vaig pensar que no podia desaprofitar l’oportunitat. Tot i així, si hagués notat que no era feliç ho hauria deixat i hauria continuat estudiant.

En el disc et mous entre les músiques urbanes i el pop de tota la vida. Qui t’ha inspirat? Dua Lipa?

Tinc molts referents, i alhora no hi ha una sola referència clara en el disc. És pop comercial, i no tinc cap problema per dir-ho perquè m’encanta la música comercial, és el que sempre he escoltat. Per tant, era lògic que fes música comercial i no indie... Això que dius de Dua Lipa, sí que és una mica així, perquè ella fa pop i també té temes com New rules i alhora d’altres que són més balades com Scared to be lonely, amb Martin Garrix. Toca tots els pals dins del pop i és molt guai. També m’agrada molt Sia, que fa el mateix. Però jo no tenia una referència gaire clara dins del món de la música en castellà, perquè no coneixia ningú que fes això. En castellà o vas al urban o vas al pop, però no barreges gaire.

Com t’ho fas per mantenir la personalitat artística en un disc com Spoiler, en què hi ha tants productors i compositors diferents?

Sí que he treballat amb moltes persones. De fet, hi ha cançons que no han sortit al disc, com les que vaig fer amb Zahara i Dani Martín, que m'encantaria que sortissin més endavant perquè m'agraden molt. He treballat amb productors com El Guincho, que és molt diferent de David Santisteban, Pional i Mango & Nabález... Es tractava de trobar la meva essència però amb diferents productors. Soc com una espongeta que recull informació per aprendre. També pots treballar amb un sol productor, com fa Rosalía amb El Guincho, i que surtin moltes coses diverses, però jo estic començant i volia provar molts productors diferents.

Amb quin estil estàs més còmoda?

Amb tots. M'agrada molt cantar balades, però si només cantés balades m'avorriria molt. També he pensat en els xous, en les dinàmiques del directe. M'encanta escoltar música variada.

En les cançons del disc que són més de reggaeton

Sí. Quines cançons creus que són les més de reggaeton del disc?

La més evident és Perdimos la razón

Sí. I també hi ha Las Vegas, que té el patró rítmic del reggaeton però que tira més cap al pop. Me quedo també és una cançó més urbana... Serien Perdimos la razón, Las Vegas, Me quedo i Teléfono. Les altres tiren més cap al pop, i després hi ha les que canto en anglès, que ja són un altre món. Jo em sento molt còmoda cantant-les totes.

De fet, Felices los 4, del colombià Maluma, no deixa de ser una cançó de pop construïda amb el ritme del Felices los 4reggaeton

Sí. El reggaeton s'associa molt a Colòmbia i Puerto Rico, i en general a Llatinoamèrica. En canvi, i a diferència dels accents llatinoamericans, l'accent espanyol no et tira tant cap al reggaeton. Felices los 4, efectivament, és una cançó pop, però l'escoltes i dius que és reggaeton.

Tu no forces l'accent ni imites els girs llatinoamericans.

És que no soc gaire fan d'aquestes coses. Penso que forçar l'accent és una mica exagerar, i la música ha de ser veritat. Però bé, també està guai i entenc que hi hagi cantants que ho facin.

En el disc també hi ha cançons en anglès, alguna de les quals, com ara Popcorn

També m'han dit que s'assembla a la música dels 2000 de Britney Spears. Jo crec que és una barreja de moltes coses, tot i que sí que és veritat que tira més cap al món anglo i la influència del R&B.

Quines lletres t’agrada més cantar, les de cançons d’amor com Nada sale mal o les de despit com Mejor que tú?

Cada cançó em transporta a diferents moments, no exactament a vivències meves. Per exemple, Perdimos la razón està inspirada en una amiga que em va explicar un amor d’estiu. És una manera d’interpretar una vivència que no és meva però des de la meva veritat. I m’encanta cantar-les totes. És veritat que les balades són més sentides, però també m’ho passo molt bé cantant Las Vegas.

¿Et sap greu quan se sobreinterpreten les lletres de les teves cançons buscant relacions amb la teva vida privada?

És guai que siguin fans i que vulguin saber coses de la meva vida, però no em ve de gust explicar d’on he tret la inspiració perquè potser significaria explicar coses de la meva vida íntima que no vull explicar.

¿I com portes els aspectes col·laterals de la música, com ara la relació amb la marca de roba Stradivarius?

Al principi vaig rebre moltes propostes de marques i vaig anar provant fins que em vaig quedar amb les que hi estic més a gust. Ara col·laboro amb GHD i Stradivarius. Quin artista no col·labora amb alguna marca? Per exemple, Pablo Alborán amb Samsung. Tothom col·labora amb alguna marca perquè al capdavall també és feina. I si empatitzes amb la marca i t’agrada el que t’ofereix, doncs esclar que sí, per què no.

En el cas de Stradivarius, ¿has triat una marca de roba pensant que la pugui comprar la gent que et segueix? És a dir, no et lligues a una marca de luxe que la majoria dels teus fans no podrien comprar.

Sí que és veritat que hi ha cantants, actors i actrius que s’associen a marques molt de luxe que potser et donen més caixet. Però això arriba com arriba. A mi Stradivarius m’agrada molt. És una marca que he comprat sempre i que es pot comprar tothom. Sí, hi vaig pensar. No sé si en un futur col·laboraré amb una marca de més alt estànding, però és que de moment estic molt bé així.

Quan fa que vius a Madrid?

Des de finals de setembre. Aviat farà un any.

Quina influència creus que té en la teva carrera el fet de viure a Madrid?

És veritat que a Barcelona hi ha moltes coses, però Universal està a Madrid i la promoció es fa sobretot allà. De tota manera, és com tu vulguis portar-ho, perquè l’Amaia viu a Barcelona i ho porta bé. Jo vaig congeniar amb més productors de Madrid i al final vaig decidir viure allà per coses de relacions professionals.

¿El següent salt podria ser Miami o Mèxic?

Aquests dies de promoció tothom m’ho està preguntant. No ho crec. Jo estic molt feliç a Madrid. Estem començar a fer anar la gira a Espanya. Anem a poc a poc i no sé com evolucionarà tot. Però si faig una gira internacional al final estaré viatjant tota l’estona i, per tant, tant hi farà viure a Miami o a Madrid. No ho sé, no en tinc ni idea.

Què és el que t’ha impressionat més de cantar en directe?

Tenia una mica de trauma perquè per mi actuar era també ser jutjada, sobretot perquè sortia d’ Operación Triunfo. Primer havia de superar aquest trauma a poc a poc, i en la gira m’he adonat que la gent no va als concerts a jutjar-te sinó que vol passar-ho bé i oblidar els problemes. En general, ningú paga una entrada només per jutjar-te. En directe, una sensació increïble que no havia viscut mai és veure com la gent canta les meves cançons, se les saben i les viuen.

¿Tenies la veu educada abans?

No, no, no havia fet res. Ara sí que estic aprenent i educant la veu. I tinc una professora, Mamen Márquez, que m’ajuda a cuidar la veu i a no cansar-me.

A la cançó Barro y hielo

Sí. Sense ser indie, perquè és pop, és la cançó que tira més cap a l’indie, i pot ser que col·loqui la veu d’una altra manera o que sigui una mica més lliure. Aquesta cançó la vaig gravar de seguida, en només tres preses.

¿Coneixies al Guille d’abans?

La veritat és que va ser més una cosa de la discogràfica, que van pensar que podíem quedar per compondre i així va ser. I ara em porto superbé amb el Guille, parlem molt i m’encantaria tornar a compondre amb ell.

Veient el que ha fet Rosalía cantant Milionària

No ho sé. A casa no estic acostumada a parlar català amb la família, perquè el meu pare és de Jaén i la meva mare va néixer aquí però la seva família és d’Extremadura. Però sí que el parlo amb les amigues i el parlava al col·legi, òbviament. A vegades oblido algunes paraules, sobretot ara que visc a Madrid i que no estic practicant gens de català, però sí, esclar que m’encantaria, per què no. I el que ha fet Rosalía m’encanta, Milionària és superguai.

¿Les cançons del disc que cantes en anglès són una prova per veure quina acceptació pots tenir en el mercat anglosaxó?

Al final en els discos les cançons que no són singles tenen menys acceptació, i no he tret cap cançó en anglès com a single. De tota manera, ara el castellà està triomfant a tot el món, i jo soc d’aquí i és normal que la gent em vulgui sentir en castellà, perquè li arriba més. És normal que funcioni més en castellà que en anglès. Però canto en anglès perquè m’agrada.

Històricament el que passava és que hi havia artistes que cantaven en castellà i que alhora en feien les versions en anglès per al mercat nord-americà.

Això era molt de la Shakira, sí. Ara les coses estan canviat. Per exemple, mira J Balvin. O Bad Bunny, que va fer una col·laboració amb Drake a Mía i el mateix Drake la va cantar en castellà, que segurament no el sap ni parlar. Vaig flipar, i va tenir un èxit brutal. I mira la Rosalía, que està triomfant als Estats Units i no fa cançons en anglès.