Ahora sí, antes no
4,5* Direcció i guió: Hong Sang-soo. 121 minuts. Corea del Sud (2015). Amb Jeong Jae-yeong, Kim Min-hee, Yoon Yeo-jeong, Gi Ju-bong, Choi Hwa-Jeong, Yoo Joon-sang, Seo Young-hwa, Ko Ah-sung
Quan a principis d’aquest segle Hong Sang-soo va començar a fer-se un nom als festivals internacionals, se’l presentava com l’Éric Rohmer coreà. En una cinematografia com la d’aquest país asiàtic, en què predominen les produccions comercials de gènere, les seves pel·lícules al voltant de relacions amoroses marcades per les trobades fortuïtes i en què els diàlegs cobren un protagonisme vital recordaven inevitablement el cinema d’autor francès.
Hong va manllevar el títol del seu primer film, The day a pig fell into the well,d’un conte de John Cheever. Les dues obres no tenien res a veure pel que fa a l’argument, el context o els personatges. Però aquesta connexió anticipava el tret més significatiu del seu estil, aquella característica que en sobresurt un cop assimilades les influències inicials de la Nouvelle Vague. Com a l’obra de Cheever, el que destaca en els films del director d’En otro país són les estructures. El seu corpus cinematogràfic es conforma com una sèrie de variacions narratives a partir d’un conjunt d’elements bàsics que sempre es repeteixen. Com un cànon musical traslladat al cinema que va reiterant amb variacions una mateixa melodia al voltant de la natura atzarosa i fràgil de l’encontre amorós.
Ahora sí, antes no, la pel·lícula per la qual va guanyar el Lleopard d’Or al passat Festival de Locarno, ja des del títol anuncia la seva naturalesa de díptic. Com a la resta de films de Hong, tot comença amb l’arribada del protagonista a una ciutat on se sent atret per una noia. A partir d’aquí, el cineasta desenvolupa dos cops la mateixa història amb petits matisos de diferència. La primera acaba fatal, la segona, millor. En cap cas les dues variants són totalment simètriques, ni oposades, ni perfectament complementàries. En la segona variació, sembla que al protagonista se li permet reparar un error que comet en la primera: en lloc de recórrer a l’adulació vàcua pròpia del seductor, es mostra més honest amb la noia que li agrada, tot i que al principi aquesta sinceritat no juga a favor seu. La relació entre els dos protagonistes està amarada, com sempre, de cert humor autoparòdic (el protagonista, com el mateix Hong, és un director de cinema amb més prestigi que popularitat) i altes dosis de soju.
Hong elabora un cinema d’aparença simple però rerefons complex. I els seus malabarismes formals, que a Ahora sí, antes no assoleixen un grau de depuració quasi perfecta, no son gratuïts, sinó que sintonitzen amb aquella naturalesa humana sempre disposada a repetir o esmenar amb més o menys fortuna els mateixos errors pel que fa a l’amor.EULÀLIA IGLESIAS