FRIDAY I’M IN LOVE
Cultura03/10/2019

Ahmed Soultan, el nou pop marroquí

El cantant, que en el seu últim disc col·labora amb George Clinton, Femi Kuti i músics de James Brown, passa per Barcelona en la seva primera gira internacional

Borja Duñó
i Borja Duñó

Com sona el pop contemporani marroquí? ¿Pot funcionar a la resta del món? Fenòmens recents com el de Rosalía o el de les noves músiques llatines ens posen sobre la pista del potencial de la música feta en països perifèrics d’una indústria històricament anglosaxona. Internet i l’abaratiment de les tecnologies més sofisticades de gravació han fet que des de qualsevol racó del món es pugui competir amb Rihanna i Beyoncé. Escoltant Music has no boundaries, d’Ahmed Soultan, es té aquesta sensació. R&B, pop, rap, col·laboracions estel·lars... tot lligat amb una veu vellutada que sona actual i agradable a l’oïda occidental. Al disc hi ha prou ingredients per interessar a fans de Drake.

Ahmed Soultan ho sap i per això ha llançat una reedició pensada per al mercat internacional del seu tercer disc, que es va publicar al Marroc fa tres anys. Hi participen gegants de la música com George Clinton i Femi Kuti, però també una miríada de veus poc conegudes a Europa. “La música no és un immigrant il·legal”, diu Clinton a l’inici de la cançó titular. Queda clar que per a Soultan, la seva música no té fronteres. Ell l’anomena afrobian, una barreja d’influències africanes i àrabs sota els codis del pop global actual.

Cargando
No hay anuncios

Ara és a la carretera, viatjant cap a Brussel·les, on actuarà per primera vegada. És la seva primera gira europea, la que el portarà també per primera vegada a Barcelona (el 10 d’octubre a la sala Bóveda). Serà la segona vegada a Londres i a París -on va viure breument de petit-, però per a ell és com començar de nou. “Estic emocionat -explica-, però és un repte fer venir la gent, perquè no estic pendent de les xarxes socials ni faig gaire promoció; faig la meva música i ja està”. Com que és molt popular al Marroc, espera que hi hagi fans marroquins que parlin amb gent d’aquí i els diguin: “Ei, has d’escoltar-lo!”

Canta en àrab, amazic, anglès i francès i porta una banda de deu músics. És la que necessita per reproduir un so sofisticat, dens i ple de força com el que va anar a buscar a Nigèria, on ha gravat i col·laborat amb nombrosos músics. “Hi vaig passar molt de temps”, explica. Va trucar a Femi Kuti perquè col·laborés en la cançó titulada Afrobian : “Com que sabia que el seu pare, Fela, s’havia inspirat en James Brown per crear el seu propi so, vaig decidir portar alguns dels músics de James Brown”. Amb Pee Wee Ellis i Fred Wesley, Soultan “validava” el seu so, que no sorgia del no-res.

Cargando
No hay anuncios

“Gràcies a Déu estaven interessats en la manera com faig la meva música i això m’ha proporcionat molt de respecte de la indústria, especialment als Estats Units i al Regne Unit”, diu. Tot plegat li ha permès posar un peu en un mercat complicat, que no té res a veure amb la world music. “No m’agrada el terme, és un calaix de sastre on s’hi posa tot. No controlo aquest circuit, nosaltres hem creat la nostra xarxa”, continua.

“La majoria dels països africans són joves, per exemple, la mitjana d’edat a Nigèria és 17 anys, al Marroc 26, i si tens gent jove tens expressions joves -assegura-. Nosaltres coneixem la Mala Rodríguez, Rosalía, Tote King... potser és qüestió de temps que ens coneguem millor els uns als altres, i això és un bon començament”.

Cargando
No hay anuncios

Per a Soultan, té a veure amb la curiositat però també amb el “ packa ging ”. “Si et puc vendre la meva cultura de forma atractiva, tu podràs consumir-la, hem de refrescar la nostra imatge, apartar-la dels estereotips. Hem de vendre expressions contemporànies dels països musulmans, mantenir la nostra especificitat però posar per davant les coses que tenim en comú”, diu.

Soultan sempre diu que no té grans influències: “El soul, artistes com D’Angelo...” De fet, mai es va plantejar ser músic ni cantant i potser per això ho fa a la seva manera. “Quan vaig començar a fer surf al Marroc vaig pensar que com a surfer havia de tocar la guitarra, vaig compondre un parell de cançons i uns amics d’Europa em van posar en contacte amb el nostre management. Llavors vaig dir «Per què no?»” Ell fa broma, però nosaltres no, escolteu-lo i veureu per què.