Aguas tranquilas

Hem malcriat Naomi Kawase? Entenguem-nos: aquesta directora ha sigut una presència mimada pels festivals que tenen cura del cinema d’autor i la nineta dels ulls de certa crítica rigorosa, sovint, amb tendència a la sobreanàlisi. Veient Aguas tranquilas, sembla que Kawase sigui molt conscient del seu estil, del seu imaginari i del seu renom. És com si sabés que es pot permetre qualsevol llicència perquè la seva obra anterior la justifica i protegeix. Imatges que filmades per un altre director sense rang d’autor podrien ser cursis o clixés, dins d’Aguas tranquilas sembla que formin part d’una poètica personal del tot coherent. Perquè aquest film conté moments d’un talent i una sensibilitat molt únics (la primera part de l’estira-i-arronsa entre els dos adolescents a punt d’enamorar-se, l’intercanvi de rols masculí-femení, la insinuació dels signes de mort en els de vida...), però també algun passatge d’esteticisme zen o escenetes de novel·la rosa (gens forçades, d’acord) que confirmen el que deia Wittgenstein: el que és bonic mai serà bell. |