Agnieszka Holland: “La sèrie ‘The wire’ és l’autèntica gran novel·la americana”

BarcelonaLa cineasta polonesa Agnieszka Holland (Varsòvia, 1948) va néixer després de la bàrbarie nazi, però ja havia tocat el tema a Angry harvest (1985) i Europa, Europa (1990), nominades a l’Oscar al film de parla no anglesa. L’Holocaust reapareix a la seva filmografia amb In darkness, la història real d’un grup de jueus polonesos que van sobreviure a l’extermini amagats al clavegueram de la seva ciutat. Però tot i estar nominada altre cop -l’Holocaust i Holland, un binomi infal·lible als Oscars-, In darkness seguia inèdita als nostres cinemes. Ahir el Festival de Cinema Jueu va esmenar el greuge amb la presència de la mateixa directora.

Què la va fer tornar a tocar el tema de l’Holocaust al cinema?

La insistència de David Shamoon, el guionista del film. La història m’interessava, però no volia repetir-me. Així i tot, ell va insistir. I al final vaig dir-li que només la faria si els productors em deixaven rodar-la en les llengües originals i sense grans estrelles, i ells van acceptar. Per a mi era molt important perquè la traducció a l’anglès treu credibilitat. Sempre m’ha costat d’acceptar, fins i tot en grans films com El pianista.

La foscor del clavegueram acaba posseint els personatges. Al final, un dels nens no vol abandonar-la.

Sempre m’ha fascinat la capacitat de l’home per adaptar-se a les condicions més dures. Sota terra, els nens vivien entre rates i porqueria, però se sentien més segurs que a dalt, al gueto. En vaig conèixer un d’ells, el Krystyna, que encara viu, i em va explicar que recorda l’època com la més feliç de la seva infància. Sempre tenien els pares a prop i les rates van acabar sent les seves mascotes.

El seu pare era jueu. Com afecta el bagatge personal en la seva mirada?

El pare va perdre tota la seva família als camps. Això va canviar la seva capacitat de mirar el món. I la mare va ser una catòlica que va lluitar amb la resistència polonesa. Era molt sensible. L’extermini dels jueus va afectar-la molt i ella en va ajudar molts a fugir de Varsòvia. L’Holocaust també va canviar la seva manera de veure el món, però d’una altra manera. Amb 16 anys la mare i una amiga van jurar que si sobrevivien a la guerra es casarien amb un jueu i tindrien fills jueus. I així ho va fer, jo en sóc el resultat.

El protagonista d’ In darkness és un polonès catòlic que ajuda els jueus, com la seva mare.

Sí, però la mare va tenir una educació humanista, no veia els jueus com “els altres”, mentre que el Socha és un home primitiu educat en una cultura antisemita. Sacrificar-se per ajudar un jueu implica en ell un canvi total de mentalitat. M’interessa la línia estreta que separa el bé del mal i el Socha n’és un gran exemple, perquè podria haver pres una decisió o la contrària. La bondat és un misteri, potser el més gran que existeix.

Des dels 90 treballa sovint a Hollywood. Com s’encaixa una mentalitat d’autora en aquest sistema?

No és senzill. És important no fer blockbusters, perquè no hi pots preservar la teva personalitat. Però sí que he fet televisió per cable i és el que més vull fer ara. A la televisió, avui dia, tens més espai que al cinema per parlar de coses interessants.

Com va arribar a la sèrie The wire?

La productora de David Simon va produir un film meu per a la HBO i va preguntar-me si volia dirigir un episodi de la sèrie. Vaig mirar-me les dues primeres temporades i la vaig trobar fantàstica. Per mi, The wire és l’autèntica gran novel·la americana que captura la realitat de la ciutat americana i el món contemporani. I vaig voler formar-ne part.

Al cinema, el director és Déu. Però a la televisió qui mana és el creador de la sèrie. Com ho porta?

Si respecto el creador i m’interessa el guió, no és un problema. Tinc prou curiositat i generositat per posar la meva habilitat al servei d’un projecte que m’agradi.

Ha fet una nova versió televisiva de La llavor del diable. ¿És incòmode readaptar un clàssic del seu compatriota i amic Roman Polanski?

L’únic incòmode és la història negra que arrossega l’original. Però al Roman li encanta la idea de l’adaptaciói, a més, no és el meu film favorit d’ell. De Cul-de-sac o Repulsió, en canvi, no en podria fer un remake. La meva adaptació és lleugerament diferent, més pop i gore. I la meva Rosemary és negra!