Agnès Varda: “La necessitat que sento per filmar és la mateixa avui que fa 60 anys”

BarcelonaEls ulls d’Agnès Varda (1928) pateixen una malaltia degenerativa i hi veuen cada vegada més malament, però encara tenen més llum i lucidesa que el 99% de cineastes en actiu. Al meravellós documental Caras y lugares, que ja ha arribat als cinemes, la directora surt a la recerca de persones i històries i ho fa amb un esperit lúdic i creatiu imbatible. Amb l’ajuda del fotògraf francès JR, Varda firma als 90 anys la pel·lícula més vitalista de la cartellera, un oasi de felicitat que ni tan sols pot espatllar “la rata” de Jean-Luc Godard, que juga un paper clau en el desenllaç de la pel·lícula.

¿L’impuls que sentia a l’hora de filmar quan va debutar el 1955 amb La Pointe Courte és el mateix que sent encara a Caras y lugares?

La necessitat que sento per filmar és la mateixa avui que fa 60 anys. La primera vegada que vaig fer cinema era fotògrafa i encara em pregunto com és que em vaig decidir a fer una pel·lícula. No vaig anar a l’escola de cinema, no havia treballat en cap rodatge i no coneixia gaires pel·lícules. Però em semblava que era millor que la fotografia perquè tenia paraules i música. El primer dia que vaig rodar un pla, un pla curt d’una família i uns nens, el recordo perfectament. Vaig pensar: “Això és el que vull fer tota la vida. Soc cineasta”. Però després no vaig tornar a planificar el que volia fer en el futur.

¿I com decidia quina direcció volia prendre, què l’empenyia cada vegada cap a una direcció o una altra?

Simplement esperava que un subjecte, una sensació o un pensament m’ataqués vivament i em digués que n’havia de fer alguna cosa. Per exemple, la primera vegada que vaig veure una persona recollir coses al mercat que es feia dos cops per setmana. Em vaig dir que havia de filmar tot allò, totes aquestes persones que mengen el que nosaltres tirem a terra. I així va néixer Els espigoladors i l’espigoladora (2000). Un altre exemple: cap al 1984 em va sorprendre adonar-me del gran nombre de nens que hi havia al carrer i les noies que no sabien on anar. I d’aquí ve Ni sostre ni llei (1985). La meva última pel·lícula, Caras y lugares, sorgeix arran de la trobada amb JR, que va ser com una fuetada amistosa: alguna cosa ens indicava que havíem de treballar plegats, les idees no paraven de fluir. Però mai m’he parat a analitzar per què faig pel·lícules sobre una cosa o una altra. Només vull que sigui una cosa urgent al meu cap i al meu cor.

En un dels seus primers films, Cleo de 5 a 7 (1962), la protagonista va amb un taxi que condueix una dona i s’admira del seu coratge. A Caras y lugares, quan vostè descobreix que una de les dones dels estibadors condueix un camió de gran tonatge, torna a sorprendre’s i a admirar-la. És com si les coses no haguessin canviat gaire.

En l’època de Cleo... no hi havia dones taxistes i volia mostrar un problema. Ara sí, però no hi ha gaires dones que portin camions tan grossos, però en vam trobar una a Le Havre. Les dones que demostren que podem fer el mateix que fan els homes ens fan avançar a tots, i a mi m’agrada molt mostrar com assoleixen autonomia, em dona un gran plaer.

Vostè va ser fotògrafa abans que cineasta. A Caras y lugares la fotografia té un gran protagonisme, especialment la fotografia impresa. ¿Què li sembla que avui es facin més fotos que mai però que la majoria circulin per espais virtuals i xarxes socials?

Cert, les fotografies ara no s’imprimeixen tant. Així són les coses, no es pot canviar l’evolució de la societat. Però intento existir com a cineasta, fotògrafa i artista. I en l’últim número de la revista Madame Figaro m’han donat carta blanca per posar en 4 o 5 pàgines les fotografies que escollís.

A l’últim Festival de Canes, fa just dues setmanes, es va manifestar amb 82 dones a la catifa vermella en contra de la discriminació femenina al cinema (a la fotografia inferior).

Calia. No és possible que en els 71 anys d’història del festival només hagin participat en la competició 82 directores. Volem que el consell d’administració i sobretot el comitè de selecció tingui tants homes com dones. I també el jurat. Allà on sigui possible elegir, volem que hi hagi paritat.

Avui sona gairebé ridícul, però en el passat va rebre crítiques per no ser “prou feminista”. I, tanmateix, sempre ha defensat que “les feministes radicals” són necessàries. Per què?

Perquè ho són! Sempre s’han d’exagerar una mica les coses perquè es moguin. Però després de l’exageració ha d’arribar el pensament positiu. Sempre ha sigut així. Al Maig del 68 també es va cridar molt i es van trencar moltes coses. Les dones que criden i són radicals en les seves queixes tenen raó, però després també cal reflexionar.