Agnès Jaoui: “Ara les dones dirigim més, però no les pel·lícules cares“

Agnès Jaoui (Antony, França, 1964) reuneix a Llenos de vida, que avui arriba als cinemes, una excèntrica fauna de personatges (presentadors de televisió, activistes d’esquerra, ídols de YouTube, etc.) en una festa en una casa de camp. Així retrata sense pietat unes elits franceses desconnectades de la realitat, que pertanyen a una societat cada vegada més amenaçada pel populisme d’extrema dreta. “Jo també formo part d’aquestes elits i no sé com comunicar-me amb els votants de Le Pen -admet-. Quan vaig a un programa de televisió tinc la sensació que no convencerem ningú perquè tots els convidats pensem el mateix”.

El teu personatge, l’Hélène, bolcada en les causes socials però incapaç de comunicar-se amb la seva filla, sembla una caricatura d’una esquerra incapaç de connectar amb el seu electorat.

El socialisme viu una crisi tremenda a França. Tothom diu que ja no existeixen ni l’esquerra ni la dreta, sobretot la dreta, i els joves no creuen en la política. L’Hélène està tan convençuda de tenir raó que no és fàcil relacionar-se amb ella. I a bona part de l’esquerra de França li passa el mateix.

A Un conte francès afirmaves que no t’agradava gens envellir. El personatge de Jean-Marc Bacri, però, amaga públicament la seva amargor. ¿Els homes portem pitjor fer-nos grans?

No, envellir és fotut per a tothom, homes i dones, sobretot en una societat tan dominada per les aparences on la joventut és el bé més preuat. Però sempre ha sigut així: mira el mite de Faust, és ben antic. Darrere de l’envelliment s’hi amaga una altra pèrdua, la del poder. I el poder és igual d’important per als homes que per les dones.

Com s’ho fa una actriu per gestionar el pas del temps en una societat cada vegada més obsessionada amb la joventut?

És difícil, no t’enganyaré. I mira que jo he aconseguit continuar tenint visibilitat en la meva professió. Però, saps què? Mai m’havien proposat fer tants papers com ara. És una cosa que m’he de recordar quan no puc suportar veure’m la cara al mirall i penso a fer-me la cirurgia estètica. Al final no ho faig perquè no val la pena: he d’assumir que mai tornaré a ser jove i dedicar-me a esprémer la vida que em queda. En el fons, es tracta de seguir lluitant pel mateix que sempre, per ser jo mateixa, per evolucionar, per estar viva.

¿Creus que ajuda el fet de no haver interpretat mai un objecte sexual, que el teu físic no fos mai protagonista?

N’estic convençuda. De fet, quan un director em demana ara que em despulli no tinc cap problema. Malgrat que ara tinc un cos una mica gras, el cos normal d’una dona de 53 anys, m’agrada fer-ho. Quan era jove, en canvi, si els directors m’ho demanaven em sentia malament, com si m’anessin a violar. Tampoc es que ho exigissin sempre, només algun cop. Recordo que un director va insistir-hi molt i tot l’equip estava convençut que m’acabaria despullant, però m’hi vaig negar. No vull ni imaginar-me com deu ser avui dia, amb la pressió que hi ha sobre les actrius joves.

Ara hi ha moltes més dones directores que quan vas començar a dirigir. ¿Va ser difícil per a tu saltar a la direcció?

En realitat no, perquè molt aviat els guions que vaig fer amb el Jean-Pierre per a Alain Resnais [Smoking / No Smoking i On connaît la chanson ] van tenir molt èxit. I potser també perquè faig pel·lícules amb el pressupost ajustat. Si veiessis els pressupostos que maneguen els homes i els de les dones... La diferència és brutal. Les dones no dirigim mai pel·lícules cares amb grans estrelles. I tot i que cada vegada dirigim més, persisteix el prejudici que fem pitjors pel·lícules. I ho pensen tant homes com dones. Estimo Thierry Frémaux, el director del Festival de Canes, però quan li dic que hi ha molt poques dones al festival sempre em mira com si parlés en xinès. El més ridícul és que vaig pel món proclamant amb orgull que a França un 20% de les pel·lícules les dirigeixen dones. Per què m’enorgulleix una xifra tan ridícula? Doncs perquè les dones estem acostumades a tenir un paper més petit. Tu i Bacri ja no sou parella, però continueu escrivint junts, i a Llenos de vida ell fa d’exmarit teu. És admirable el talent dels francesos per mantenir bones relacions amb els ex. Quin és el secret?

L’amor. L’amistat que hi ha en l’amor. Amb el temps l’amor canvia, però hi ha coses que es mantenen. El Jean-Pierre és l’home de la meva vida, conèixer-lo és la sort més gran que he tingut. Intel·lectualment i en altres aspectes no puc viure sense ell. Però els mites de l’amor romàntic fan molt de mal. Moltes parelles creuen que per ser feliç has d’estar sempre amb la mateixa persona i això no és cert. Cal trobar nous camins per estar junts perquè la gent canvia, el cos canvia i el desig canvia. Però l’estima i l’admiració que sents per algú no han de canviar.