'El agente topo': l’estrany cas del detectiu de la tercera edat nominat a l’Oscar
El documental xilè segueix la infiltració d'un ancià en una residència de gent gran per investigar un possible cas de maltractament
'El agente topo'
(3 estrelles)
Direcció: Maite Alberdi. Guió: Maite Alberdi. 84 min. Xile (2020). Documental. Amb Sergio Chamy, Rómulo Aitken, Marta Olivares i Berta Ureta. Estrena als cinemes
El cinema negre pot produir-se en una residència per a gent gran? Aquesta és la pregunta que sembla activar El agente topo, insòlit documental de Maite Alberdi nominat a l'Oscar al millor film internacionalque comença presentant-nos el detectiu més improbable del món: el Sergio, un ancià, viudo recent, contractat per una agència d’investigadors privats amb l’encàrrec d’infiltrar-se en una residència de gent gran i comprovar si la mare d’una clienta està patint algun tipus de maltractament. Tot i els seus problemes inicials per aclarir-se amb algunes funcions del telèfon mòbil, la lucidesa i bona planta del Sergio fan que, ben aviat, es converteixi en un pilar del microcosmos de la residència; un confident i un seductor (com correspon a l’arquetip del bon detectiu) que fins i tot ha de parar els peus a alguna pretendent.
El protagonista registra les seves indagacions amb l’ajuda d’aparells camuflats en ulleres i bolígrafs, mentre que la càmera d’Alberdi és visible per a tothom que sigui a l’escenari, creant un hilarant diàleg entre la pel·lícula que es roda d’amagat i el seu notori making of.Arriba un punt, però, que aquest joc d’espies deixa d’importar i la directora i el Sergio s’adonen que no hi ha misteri, sinó una trista realitat. Llavors El agente topo aconsegueix una cosa inusual: superar el dispositiu que li ha donat vida, netejant la seva mirada per retratar, amb tanta tendresa com frontalitat, la soledat al final de la vida, quan les persones semblen fer-se invisibles a ulls de la societat. Un abandonament que, d’una manera o altra, s’intenta pal·liar amb fabulacions (com les cuidadores que truquen a la dona que ningú va a visitar, fent-se passar per la seva mare) i excuses insostenibles, com ara la d’encarregar una investigació per protegir un familiar d’un perill que, si li dediquessin una mica de temps, s’adonarien que no existeix.