Durant més de tres dècades l'advocada Magda Oranich ha guardat deu casquets de bala a casa seva. Els va recollir minuts després que caigués lentament, lligat a un trípode, amb els ulls oberts i cantant Eusko gudariak -l'himne del soldat basc- l'últim afusellat pel franquisme a Catalunya, Jon Paredes, conegut com a Txiki, perquè era molt menut: feia 1,52 m d'alçada. No hi va haver ràfegues. Els que eren a Collserola van poder sentir com espetegava un tret darrere l'altre.
Cap d'aquelles bales, disparades pels subfusells d'un escamot format per voluntaris de la Guàrdia Civil, però, va matar Txiki. Va haver de rebre un últim tret de gràcia. Tenia només 21 anys, el van acusar de pertànyer a ETA i d'haver mort un policia a Barcelona en el transcurs d'un atracament a una sucursal bancària. Mai es va demostrar que ell havia estat l'autor del tret. Però això a Franco li era indiferent. "Volia donar un escarment i Txiki era la víctima més fàcil", explica Magda Oranich. Txiki va ser afusellat el 27 de setembre del 1975. Al cap de dos mesos moria el dictador.
Oranich, amb Marc Palmés, va ser la defensora de Txiki durant el consell de guerra sumaríssim que es va celebrar el 19 de setembre al Govern Militar de Barcelona. Ara, 36 anys després, Oranich ha volgut donar tres d'aquelles bales -cinc ja les va lliurar a la mare i al germà de Txiki- al Museu d'Història de Catalunya. Amb les bales també ha cedit una pipa, l'únic objecte personal que conservava de Txiki.
L'advocada no s'ha volgut despendre de dues de les bales. El record d'aquella matinada a pocs metres del cementiri de Collserola, a Can Catà, on va caure Txiki, i de les dotze hores prèvies passades a la guarderia de la presó Model de Barcelona, no s'esborra. "M'agafava la mà i em deia no em deixis, vull que ho expliquis tot", recorda l'advocada. Aquella nit Txiki va escriure un poema.
El jove d'origen extremeny mai va perdre la serenitat. Quan en les hores prèvies a l'execució un militar se li va acostar estranyat per la seva tranquil·litat, ell va contestar: "Nosaltres no ens hem d'avergonyir per ser aquí. Vosaltres sí". Aquella nit no sabia qui l'afusellaria, pensava que l'escamot el formarien soldats i deia que estava segur que els "nois" no ho voldrien fer.
Dies abans va demanar una vegada i una altra que li dibuixessin i li expliquessin com funcionava el garrot vil. Al final, però, aquest mètode d'execució que li produïa tanta angoixa no es va utilitzar. No perquè Franco a última hora fes un acte de concessió, sinó perquè a Espanya només hi havia dos botxins i aquell 27 de setembre el dictador va voler que hi haguessin tres execucions. A la mateixa hora Anjel Otaegi, també membre d'ETA, era afusellat a Burgos. A Madrid s'enfrontaven a l'escamot d'afusellament tres militants del Frente Revolucionario Antifranquista (FRAP): José Humberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo.
Un judici il·legal
A Txiki el van detenir el juliol del 1975. Poc abans el dictador havia fet pública una nova llei antiterrorista. "Recordo que em van trucar i em van demanar si el podia defensar. Em van dir que era un membre d'ETA de segona fila i que, per tant, no hi hauria problemes", explica Oranich. Txiki va estar incomunicat durant un mes i va ser torturat. "Quan el vaig anar a veure vaig sortir plorant, era un jove molt amable", recorda l'advocada.
El 19 de setembre el consell de guerra no va trigar gaire a prendre una decisió: "En menys de dues hores i sense cap prova, van condemnar Txiki a pena de mort", relata Oranich. El divendres següent hi havia consell de ministres, però Franco, malgrat totes les peticions internacionals, no el va voler indultar.
"Tot el judici va ser il·legal. No es tractava d'una lluita jurídica, perquè jurídicament no hi havia res a fer. Era una lluita contra el temps", explica Oranich. El franquisme s'estava extingint. Si haguessin tingut unes setmanes més, els advocats potser haurien pogut salvar Txiki.
D'aquella matinada a Collserola Oranich en recorda sobretot un guàrdia civil: "Devia pertànyer a la secreta, perquè duia els cabells llargs i no deixava de somriure". Oranich, amb Palmés i el germà de Txiki, Mikel, van presenciar l'afusellament. Al Mikel el van haver d'agafar perquè es donava cops pertot arreu. Quan ja era mort, els van demanar si volien veure'l per última vegada. Palmés va aprofitar l'ocasió per fer una última fotografia del jove. Oranich es va amagar el rodet a la pitrera i després el va passar al periodista Andreu Claret. La mateixa nit van revelar les fotos a casa d'un amic i l'endemà les van enviar als mitjans de comunicació estrangers.
Els testimonis
Un abans i un després de la mort de Txiki
Mikel Paredes
GERMÀ DE TXIKI
El Mikel tenia 22 anys, un més que Txiki, quan van afusellar el seu germà. "El van afusellar perquè s'oposava al franquisme", assegura. El Mikel no es va separar del seu germà en les hores prèvies a l'afusellament: "Ell era el que em donava ànims, sempre va saber que l'acabarien matant". Mai oblidarà el viatge fins a Can Catà: "Era un camí estret, l'havien traçat amb una excavadora, i el van afusellar en una petita esplanada". El Mikel lamenta que no s'hagi reconegut aquella injustícia: "Per què el van matar? Avui podria ser aquí. El meu germà era molt idealista, encara avui hi somio, somio que tots dos anem a la muntanya i després em desperto i m'adono que ell ja fa temps que no és entre nosaltres".
Jordi Capdevila
PERIODISTA
A Jordi Capdevila li va tocar cobrir dues condemnes a mort per al Diari de Barcelona. La primera va ser la de Puig Antich. Va dir que mai més volia tornar-hi, però finalment va seguir el judici de Txiki. "Recordo que hi va haver molt poca mobilització, els partits que estaven en la clandestinitat tampoc es van moure gaire". El que més el va impactar va ser la serenor que sempre va tenir Txiki quan contestava les preguntes dels militars que el van jutjar: "Semblava que l'estiguessin jutjant per un delicte comú. Als periodistes ens van dir que anéssim amb compte amb el que dèiem. Vam entrar neguitosos a la sala, perquè ens havien dit que allò ja estava dat i beneït". Capdevila assegura que en el judici en "cap moment es va demostrar que ell fos l'autor dels fets". El periodista no oblida la trobada, al Govern Militar de Barcelona, entre Txiki i la seva mare: "Parlaven i somreien, com si no passés res". Mare i fill es van acomiadar amb dos petons i una abraçada.
Arcadi Oliveres
PRESIDENT DE JUSTÍCIA I PAU
Oliveres diu que des d'aquella nit del 1975, en què van afusellar Txiki, cada 26 de setembre dorm malament. Ell formava part de la campanya en contra de la pena de mort: "Vam estar a la seu de Justícia i Pau fins a les tres de la matinada. Fins i tot vam trucar al Vaticà en un últim intent". Franco, però, va fer cas omís de Pau VI. El dia del funeral la policia va carregar contra tothom. Oliveres recorda que pocs dies després de l'afusellament, l'1 d'octubre, el dictador va convocar una manifestació a la Plaza de Oriente de Madrid per protestar per les mobilitzacions internacionals en contra dels afusellaments. Seria la seva última aparició pública: "Va sortir al balcó, acompanyat de l'actual rei, Joan Carles I".