Aerosmith, antologia d'èxits amb regust de comiat a Can Zam
El grup de Steven Tyler i Joe Perry tanca una edició multitudinària del Rock Fest
Santa Coloma de GramenetLes gires de comiat de grups veterans de rock semblen ja un subgènere musical en si mateix. Aerosmith, amb una mitjana d'edat que frega els 70 anys, no hi són aliens: aquest 2017 estan immersos en la seva gira 'AeroVederci', amb la qual el grup de rock dur de Boston sembla que comença a dir adeu als escenaris europeus després de més de quatre dècades en actiu. Si les previsions es compleixen, el concert que van fer diumenge a la nit al Rock Fest Barcelona podria ser l'últim del grup en terres catalanes.
El públic va respondre a l'atractiu dels caps de cartell en la jornada més multitudinària del Rock Fest a Can Zam; també la més cara: l'entrada de dia valia fins a 130 euros. Diumenge van passar pel recinte 24.983 persones; dissabte, 23.318, i divendres 21.845, segons les dades facilitades per l'organització del festival.
Un vídeo resum de dos minuts amb imatges de tota la trajectòria d'Aerosmith posava en situació l'audiència. Del 1973, any de publicació del seu disc de debut homònim, al 2017. I quan passaven quinze minuts de les onze de la nit, Joe Perry apareixia amb la guitarra enmig de la passarel·la central de l'escenari per enfilar els primers 'riffs' de 'Let the music do the talking', del disc 'Done with mirrors' (1985). A continuació ho van fer Steven Tyler, juganer i hiperactiu, i el seu peu de micro amb fulards. Va ser la guspira que va encendre un públic que no va deixar de cantar durant tot el concert. A l'escenari els esperaven Joey Krammer (bateria), Brad Whitford (guitarra) i Tom Hamilton (baix), tots membres de la banda des del 1971. Buck Johnson, als teclats i veu, completava la formació.
Amb aquesta descàrrega de 'hard rock' amb regust clàssic començaven dues hores de concert efectiu i resultadista en el qual els de Boston no van escatimar en 'hits', especialment els produïts a finals dels 80 i els 90, quan es van convertir en una banda que va saber treure rendiment a la sobreactuació i el format videoclip d'alt pressupost. Van sonar peces com 'Rag doll', 'Love in an elevator', 'Nine lives', 'Falling in love (is hard on the knees)', 'Eat the rich' i, ja cap al final del concert, les balades de 'pop metal' 'Cryin'' i 'I don't want to miss a thing', les tornades de les quals van malmetre algunes cordes vocals entre l'audiència.
A l'equador del concert, 'Stop messin' around' i 'Oh well', de Fleetwood Mac, on Tyler va cedir la veu cantant i el protagonisme a Perry, els va permetre escarbar en els orígens en el 'blues-rock' i el rock'n'roll i deixar l'actitud de grup d'estadi durant uns minuts. La immersió 'bluesera', però, es va fer llarga, sobretot perquè les parts en què pretenien fer una 'jam' entre els membres del grup no van acabar de sortir rodones. Amb 'Remember (walking in the sand)' –original de The Sangri-Las– i 'Sweet emotion' van recuperar el control d'un concert que va acabar amb l'energètica 'Dude (looks like a lady)' i amb un Tyler demostrant que encara conserva prou bé la veu. Això sí, va comptar durant tot el concert amb el suport vocal del teclista en els registres més aguts. Per al bis es van guardar la 'power balad' 'Dream on', el seu primer èxit el 1973 –amb Tyler tocant en un piano blanc i Perry fent un solo de guitarra a sobre– i 'Walk this way', que va acabar d'enfonsar Can Zam en un concert pensat per als fans.
La tercera jornada del Rock Fest també va comptar amb l'actuació d'altres bandes de llarga trajectòria com Sepultura, Airbone o Europe, que ja van tocar a Can Zam en l'edició del 2015. Els suecs es van marcar un concert sobri i sense floritures. Tot i que el cantant Joey Tempest justejava vocalment en alguns moments, Europe van complir amb un repertori en què van combinar temes com 'Scream of anger', 'Rock the night' i la incombustible 'The final countdown'.