El crit de nou adolescents xilenes contra la violència de gènere

BarcelonaSón dones, són adolescents, són xilenes i n’estan fartes. Les nou protagonistes de Paisajes para no colorear no tenen més de 18 anys i estan cansades de la violència permanent que s’infligeix contra les noies menors d’edat. “Cada dia moren adolescents només pel fet de tenir vagina. Penseu en quantes dones moren per ser dones i quants homes moren per ser homes. Ells també pateixen violència, però nosaltres en patim molta més”, afirma una de les intèrprets del muntatge, Sara Becker. Després de voltar per Europa i per l’Amèrica Llatina, Paisajes para no colorear arriba avui a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, on s’hi estarà tres setmanes. “Ja sigueu adolescents o adults, necessitem que vingueu a escoltar-nos”, afegeix una altra de les actrius, Arwen Vázquez.

Dirigida per Marco Layera, que també s’ha encarregat de la dramatúrgia juntament amb Carolina de la Maza, Paisajes para no colorear és, segons el director, la resposta a “una gran epidèmia d’assassinats d’adolescents” a Xile. Després de nombroses trobades amb joves del país i audicions a més d’un centenar d’actrius debutants, Layera i Maza van seleccionar nou intèrprets amb les quals van iniciar un procés de creació col·lectiva. El muntatge, que s’aixopluga sota el paraigua de la companyia La Re-sentida, s’ha nodrit de les experiències personals de les actrius i de fets impactants de la realitat com el cas de Lissette Villa, una nena d’onze anys que va morir asfixiada perquè una cuidadora de 92 quilos se li va asseure al damunt. “Parlem del bullying escolar, de l’assetjament i l’abús per part d’homes, dels pares masclistes, de la cosificació i la mirada sexual constant cap a les adolescents, de l’avortament i de l’homosexualitat”, explica Becker.

Entre una escena i l’altra no hi ha una història comuna, sinó que queden enllaçades pel fet que totes aborden diferents tipus de violència. “Al principi ens preguntàvem: “No serà massa? Però la realitat és tan excessiva i brutal que no ens vam frenar”, assenyala el director. Precisament per això van titular l’obra Paisajes para no colorear, fent referència a que “els paisatges dels quals parlem són tan durs que no necessiten cap color”.

Una generació silenciada

L’espectacle no té vincles explícits amb l’actualitat xilena, però les protestes que aquests dies omplen els carrers del país estan estretament relacionades amb un dels objectius del muntatge: donar veu a una generació que fins ara no ha tingut espais on expressar-se. “Ens sentim ignorades. Si no fos per aquesta obra, ningú escoltaria el nostre missatge perquè som dones adolescents”, lamenta l’actriu Ignacia Atenas. És per això que apel·len a un públic intergeneracional, al qual esperen “que tot el que passa a l’escenari se’ls gravi al cap i reflexionin sobre si, en algun moment de la seva vida, han fet alguna cosa que pugui provocar algun tipus de violència”. Tot i la duresa de les situacions, l’obra vol transmetre esperança. “Volem que vinguin joves i famílies. Per canviar la societat, primer cal començar per cada família”, subratlla Becker. Per propiciar l’assistència d’adolescents i joves, algunes funcions de Paisajes para no colorear es faran a les quatre de la tarda.

Amb un discurs crític contra el govern de Sebastián Piñera, les intèrprets consideren que “encara no s’entén” perquè s’estan manifestant, se sumen a la lluita “contra aquest sistema fastigós de salut i d’educació que margina les classes baixes” i condemnen “que s’hagi instaurat un toc de queda, que hi hagi militars al carrer i que hi hagi tortures”.

I malgrat que no tenen “un coneixement profund” sobre la situació actual i les protestes a Catalunya, defensen que no es poden entendre les dues revoltes com dos fets desvinculats. “Clarament hi ha una connexió amb totes aquestes revolucions -diu Atenas, citant les protestes de Hong Kong, Xile, Catalunya, França i l’Equador-. Sento que el món s’està despertant”.