L'edifici olímpic d'Enric Miralles i Carme Pinós, abandonat 'sine die'

BarcelonaEls Jocs Olímpics de Barcelona van implicar una profunda transformació de l’àrea de la Vall d’Hebron. Ja hi havia el Velòdrom d’Horta i, amb motiu de les Olimpíades, s’hi va construir el Parc de la Vall d’Hebron, amb diverses instal·lacions esportives com el centre municipal de tenis i el pavelló municipal d’esports. Un altre d’aquests edificis, el de tir amb arc, obra d'Enric Miralles (1955-2000) i Carme Pinós, s’ha acabat convertint en una taca en el llegat olímpic i en les carreres dels arquitectes. Es tracta d'un projecte que va rebre el Premi Ciutat de Barcelona d’arquitectura i urbanisme el 1991 de dues de les figures més rellevants de l'arquitectura contemporània.

El 2008 l’empresa pública Gestió d’Infraestructures S.A. (GISA) va enderrocar un dels dos pavellons de l'edifici, el de competició, per fer el nou túnel de maniobres de la L5 del metro arran de l’ensorrament del Carmel, però després va incomplir el compromís de reconstruir-lo. Ni la commemoració del vintè aniversari de la mort de Miralles aquest 2020 ni l’aprovació d'un pla especial per a l'ampliació d’un edifici pròxim, la Llosa de la Vall d’Hebron, on s’ampliaran les consultes externes de l’hospital, han aconseguit revertir la situació.

L’arquitecta Carme Pinós està “especialment dolguda”, afirmen des del seu estudi, perquè va signar “un escrit a instàncies de GISA deixant constància que era coneixedora de l’enderroc i hi donava la seva conformitat vinculant-la al fet que el projecte i la direcció d’obra li serien encarregats i que Gisa preveia el pressupost de la seva reconstrucció”, però l’empresa no va fer-ho. El projecte executiu el van lliurar el 2010 però va quedar al calaix, i l'edifici que queda, el d'entrenament, està patint una degradació accelerada.

Del pavelló enderrocat només en queden unes grans peces prefabricades de formigó que estan abandonades des de fa anys en un racó del solar, que després dels Jocs es va convertir en camps de futbol i rugbi. Mentre que fonts del districte d’Horta-Guinardó afirmen que encara s’ha de “concretar” com la regulació urbanística de la Llosa de la Vall d’Hebron pot afectar les peces, perquè potser caldrà tornar-les a traslladar, la Generalitat no té resposta sobre la qüestió. Aquestes peces es van guardar per tornar-les a fer servir, però l’arquitecte José Manuel Mateo Vega, autor d’un tesi doctoral sobre Miralles, ha observat danys irreversibles en algunes d'aquestes peces i creu que són inservibles.

Els fets van fer un gir inesperat tres anys després que Carme Pinós lliurés el projecte de reconstrucció: el 2013 GISA va convocar una concurs, que va guanyar el despatx del desaparegut Moisés Gallego, per construir uns vestidors que ocupen el lloc de l’antic pavelló. Aleshores era l’arquitecte en cap de Barcelona Vicente Guallart: “L’error va ser destruir-lo per fer unes obres que no calien –afirma–. Un altre problema és que els usuaris tampoc el volien, per qüestions com que les dimensions del vestuaris no s’ajustaven a la reglamentació. En el nostre mandat van haver-hi moltes restriccions econòmiques, però jo vaig treballar per reconstruir-lo”. Pel que fa a les raons econòmiques, des del despatx de Carme Pinós consideren que la diferència no és excessiva: el 2010 la reconstrucció estava pressupostada en 1,8 milions d’euros i l’edifici del despatx de Gallego en 1,1 milions.

Què és el patrimoni a protegir?

"El patrimoni s'ha de poder fer servir, momificat té un sentit relatiu –diu l'arquitecte i director del Premi Europeu d'Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic, Oriol Cusidó–. El cas de l'edifici de tir amb arc és una mica estrany, perquè s'hauria pogut fer servir amb el mateix ús. No cal destruir per mantenir un patrimoni i adaptar-lo a les necessitats actuals. Encara que la normativa ens ajuda poc, té molt poc en compte el patrimoni". La protecció de l'arquitectura més recent també topa amb la manca de perspectiva històrica. "Tot i que Enric Miralles és un arquitecte excepcional en la seva època, encara hi ha la dificultat d'entendre'l com a patrimoni, per la proximitat temporal i perquè molts dels autors encara són vius". Però alhora cal estar alerta: "A la força hi haurà elements que hauran d'estar protegits, però el problema és que potser la meitat desapareixeran pel camí", explica Cusidó.

“Els edificis del tir amb arc tenen una experimentació increïble, han fet la volta al món, però després van perdre l’ús i no els van saber transformar en un lloc digne de la seva arquitectura –lamenta l’arquitecta i vídua de Miralles, Benedetta Tagliabue–. L’edifici que queda era una meravella i està destrossat, és una pena que no se’ls hagi sabut donar una segona vida”. Per això, què es podria fer amb aquest lloc ha sigut un dels temes de treball dels tallers que han fet amb estudiants a la Fundació Enric Miralles. L’arquitecte Daniel Mòdol, quan era regidor d’Arquitectura, Paisatge i Patrimoni del consistori, va ser l'impulsor de la mesura de govern Barcelona arquitectura, ciutat patrimoni, pensada entre altres usos per evitar casos com aquest. També va fer gestions per intentar desencallar-lo quan Santi Vila era el conseller de Cultura de la Generalitat. “És una llàstima, perquè el tir amb arc era un dels millors Miralles que teníem”, afirma.

Els mobles privats

Miralles a Escòcia

El vessant de professor