'Adiós, idiotas': una comèdia negra que no es decideix entre la misantropia i el sentimentalisme
Virginie Efira busca el seu fill en la pel·lícula triomfadora de l'última edició dels Cèsar
'Adiós, idiotas'
(2,5 estrelles)
Direcció i guió: Albert Dupontel. 87 min. França (2020). Amb Albert Dupontel, Virginie Efira i Nicolas Marié. Estrena en cinemes
L'hostilitat que desprèn el títol d'aquesta faula d'aire futurista i estètica vagament amelieniana dona a entendre que no és la comèdia amable que aparenta ser. O, almenys, no del tot. Albert Dupontel, director, guionista i protagonista del film –un èxit aclaparador a França i triomfador dels últims Cèsar–, aposta per un to dificilíssim que oscil·la entre el sentimentalisme i l'agressivitat misantropa i que gairebé mai acaba de funcionar. La fugida desesperada de tres desnonats del sistema units per un objectiu comú –un informàtic solitari en caiguda lliure per una depressió, una dona greument malalta que busca el nen que va donar en adopció i un ancià cec amb fòbia policial– és el prototípic punt de partida d'una excèntrica road movie urbana amb la qual Dupontel pretén prendre el pols de la societat francesa actual.
Per sota dels acudits sobre la incompetència policial o dels gags carrinclons protagonitzats per conductors invidents, Adiós, idiotas s'obstina –gairebé sempre massa– a donar el seu punt de vista sobre els mals contemporanis: la gentrificació, la incomunicació causada per la revolució digital, l'obsolescència dels professionals que ja han complert els cinquanta... Dupontel fa malabarismes per compensar aquesta visió pessimista amb tones d'humor groller i, cosa que és pitjor, amb esporàdiques arrencades de sentimentalitat que provoquen moments d’una certa incomoditat: la trobada entre el metge amb Alzheimer i la seva dona, la declaració romàntica a l’ascensor... És, d'altra banda, simptomàtic que un film amb opinions tan contundents sobre gairebé tot mostri una visió tan arquetípica de les dones i l’amor heterosexual; l'excel·lent treball de Virginie Efira (commovedora) no aconsegueix que superem la intuïció que en Dupontel la misantropia amb prou feines amaga una visió més aviat conservadora del món.