Adéu a la veu radical de Carles Hac Mor

BarcelonaSi el càncer només fos una paraula el poeta Carles Hac Mor l’hauria doblegat, desmuntat, pervertit i resignificat de moltes maneres, amb el sentit de l’humor i la irreverència que acompanyava sovint els seus poemes i intervencions públiques, però també amb la seriositat de l’artista que es juga la pell -i l’honor- en qualsevol de les seves creacions. Les grans i les petites. Les admirables i les vergonyoses. “Ha sigut una persona excepcional al món literari català: avançava per una fina corda com un funàmbul, però a sota no hi tenia cap xarxa”, reconeix el poeta i editor Antoni Clapés, que li ha publicat a Cafè Central, amb Víctor Sunyol, alguns dels llibres més importants, com S’ha rebentat l’hospici (1992) i Coma induït (2007).

Hac Mor va néixer a Lleida el 1940 i va morir ahir a Sant Feliu de Guíxols als 75 anys, acompanyat d’Ester Xargay i el seu fill. “El Carles va partir del dadaisme i va anar molt més enllà -diu Clapés-. No deixa de ser paradoxal que ens hagi deixat el mateix any que se celebrarà el centenari de la creació del moviment dadà al Cabaret Voltaire de Zuric”. L’obra d’Hac Mor va néixer amb l’impuls subversiu de Tristan Tzara però va ampliar horitzons incorporant-hi altres avantguardes i models culturals i teòrics que van experimentar amb el llenguatge a partir de la dècada dels 70, com ara el textualisme. “És una baula importantíssima en la cadena de les avantguardes, la culminació d’una tradició que comença abans de la Guerra Civil amb noms com Joan Salvat-Papasseit i que es reprèn més endavant amb J.V. Foix i Joan Brossa -recorda el crític, professor i poeta Sam Abrams-. Les seves propostes són sempre d’una gran radicalitat. En poesia, però també quan ha escrit prosa narrativa i assaig. Si l’hagués de comparar amb algú seria amb Gertrude Stein”. I afegeix: “La nostra cultura literària gira al voltant de la figura mediàtica de l’autor. Ell anava just en sentit contrari: fugia de l’ornamentació, considerant-se antipoeta, i més endavant poeta «en procés d’esdevenir ca», per arribar finalment a l’infrapoeta, que escapa del radar del sistema artístic. ¿És una boutade? Sí. Però al costat d’aquesta part lúdica, sorneguera i propera també hi havia seriositat”.

Art, poesia i recitals

A partir del Grup de Treball, que va agrupar a la primera meitat dels 70 artistes tan diversos com Carles Santos, Francesc Abad, Àngels Ribé i Antoni Muntadas, Carles Hac Mor va signar una sèrie d’articles a Tele/eXpres sota el pseudònim Ignasi Ubach, “base teòrica que connecta l’art conceptual amb la poesia que escriuria més endavant”, recorda Jordi Marrugat, que el 2009 va publicar l’assaig La revolució com a origen de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució (Arola). El 1977 va arribar el seu debut, Tu’m és no m’s. Desig/enuig. Escalaborns, que continuaria amb títols importants com Anar i tornar (Empòrium, 1979) -en col·laboració amb l’artista visual Eugènia Balcells-, De tranuita (Albert Ferrer, 1983) i S’ha rebentat l’hospici (1992). Aquell mateix any publicava Un pedrís de mil estones (El Mèdol, 1992), primera de les col·laboracions amb Ester Xargay, parella i coautora de l’antinovel·la eròtica Carbassa a tot drap, o amor lliure, ús i abús (Pagès, 2001), Zooflèxia (March, 2007) i una gran quantitat de peces visuals, a més de coorganitzadora d’una gran quantitat de recitals a partir de mitjans de la dècada dels 90.

“El Carles i l’Ester s’apropiaven de l’espai públic amb una gran llibertat -diu el poeta Eduard Escoffet-. Les revistes caminades i parlades van ser una aportació cabdal que es va allargar durant la dècada següent [en festivals com Bouesia o cicles com Poesia als Parcs]. Van mantenir l’esperit dels inicis: col·locaven veus joves al costat d’autors consagrats, sense fer distincions. La falta de sectarisme del Carles contrasta amb com el van rebre determinats sectors”. Abrams afegeix: “La gent que se’n reia demostrava una gran ignorància de la tradició de les avantguardes. Ha sigut un home d’una enorme cultura. Potser l’esperit dadà era el punt de partida, però a partir del nihilisme crea i construeix”.

Entre els més de 30 títols que ha publicat hi ha els llibres de poemes El desvari de la raó (Empúries, 1995) i Himnes del no-ésser (March, 2009), però també assajos com Despintura del jo (3i4, 1998) i Enderroc i reconstrucció (Arola, 2007). “El Carles ha volgut qüestionar la llengua amb un gran domini -diu Marrugat-. Capgira tot allò que sembla una fita, i ho fa amb sentit de l’humor, coherència i vivesa”. Mai ha deixat de connectar amb generacions més joves. Entre els molts poetes i artistes que el trobaran a faltar hi ha David Ymbernon. “Ha ajudat molta gent a canvi de res -admet-. A més, ha tingut una visió totalment oberta de l’art. El Carles deia: «Tot s’hi val! Tothom és poeta!» I hi havia coses que potser no valien res, però valia la pena que hi fossin”.