Adéu a Peret, un gegant de la nostra cultura

BarcelonaLa rumba neix al carrer, / filla de Cuba i d’un gitanet. / I sa germana, que és l’havanera, viu gronxadeta entre mariners”, cantava Gato Pérez l’any 1978. El gitanet podria ser Pedro Pubill Calaf, nascut a Mataró el 24 de març del 1935, i mort ahir a l’Hospital Quirón de Barcelona, on feia una setmana que estava ingressat a causa d’una infecció pulmonar agreujada pel càncer que li van diagnosticar fa uns mesos. L’impacte de la seva mort és incalculable, i avui el Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona acollirà la capella ardent, de les 11 a les 21.30 h.

La història, l’art i la memòria popular el recordaran com Peret, el rei de la rumba, el nostre rock. Rumba catalana per distingir-la de la cubana i de la flamenca, rumba amarada de carrer i festa, però també d’intimitat i enyor. Rumba que els seus hereus musicals, com els que van compartir amb ell el disc Peret. Rey de la rumba l’any 2000, seguiran tocant arreu del món, reivindicant el llegat de gegants com Peret, Josep Maria Valentí Chacho, Ramón Reyes Ramonet i tants altres que van contribuir a crear una música, una cultura, sovint maltractada des de les institucions, però imparable al carrer, com demostren les generacions més joves, que l’han fet seva, perquè sempre ha sigut nostra.

El carrer de la cançó podria ser el de la Cera, al Raval barceloní, el barri on la família Pubill va anar a viure quan ell tenia quatre anys, concretament al carrer Salvadors, una travessia perpendicular al carrer de la Cera. Peret era fill de la Rosa i l’Emilio, a qui tothom coneixia com el mig amic. “Teixits venia el meu pare / per la comarca de Vic. / I la gent que li comprava / li deien el mig amic”, així el recordava Peret a la cançó El mig amic, que d’alguna manera representa la quinta essència de la rumba catalana, amb l’empenta rítmica del ventilador, la fluïdesa del pop i l’emocionant evocació de l’havanera.

El bar Salchichón del carrer de la Cera era el punt de reunió dels gitanos del barri. Juan Puchades, a Peret. Biografia íntima de la rumba catalana, explica que el Peret músic que coneixem va néixer l’any 1944 després de veure al cinema Padró Morena Clara, la pel·lícula de Florián Rey protagonitzada per Imperio Argentina. “Quan vaig arribar a casa, vaig agafar la guitarra del meu pare”, recordava Peret.

Als 12 anys va debutar com a guitarrista al Teatre Tívoli amb la seva cosina Pepi. Es feien dir Los Hermanos Montenegro. A poc a poc va anar perfeccionant la tècnica, però aquesta primera aventura musical va durar poc. Tanmateix, seguia tocant la guitarra. Bevia del flamenc i de la copla, però també d’Antonio Machín i Frank Sinatra, i, amb el temps, del rock’n’roll. I aquí és quan la història fa un tomb i Peret apareix com un revolucionari. Sempre va defensar que la rumba, la seva rumba, sorgia del mambo i el rock’n’roll, i això la va fer única. Tant com la manera de colpejar la fusta de guitarra, una tècnica rítmica que, de fet, no va tenir nom fins que Gato Pérez la va batejar com a ventilador als anys 70.

El frenètics anys 60

En la Barcelona dels 50 confluïen la rumba més flamenca dels gitanos de Gràcia i la manera de fer dels de la Cera. Ni l’una ni l’altra eren prou considerades per les convencions flamenques, però no hi van faltar bons padrins, com ara La Chunga, la bailaora que a principis dels 60 ja elogiava la rumba catalana de Peret, que el 1962 va enregistrar les cançons Ave María Lola i Recuerda per a la cara B d’un EP que es venia amb el nom de Patio flamenco. El 1964 en va publicar un altre, aquest ja acreditat completament a Peret y sus Gitanos, que inloïa Garrotín garrotán i La noche del hawayano, una adaptació lliure d’ El charlatán del sonero de Puerto Rico Ismael Rivera que li va obrir la porta d’un èxit que va ser irrefutable el 1967 amb Una lágrima. Abans de tot això, Peret actuava a Calella als estius i com a guitarrista de flamenc al tablao Villa Rosa del carrer de l’Arc del Teatre de Barcelona.

L’esclat de popularitat generat per Una lágrima va ser l’inici d’una etapa vertiginosa, amb pel·lícules i mitja dotzena d’àlbums publicats en poc més de tres anys. Peret va convertir la rumba en un estil molt popular i amb una infinitat de possibilitats artístiques amb cançons com El gitano Antón, Don Toribio, Voy, voy, El mig amic... Peret, que deia que tenia tres llengües, el caló, el català i el castellà, va ser prou hàbil per evitar fotografies amb el franquisme. Per no haver de cantar al Pardo davant Franco, demanava cobrar per actuar. Tanmateix, no es va escapar d’anar a Eurovisió l’abril del 1974, un mes després de l’execució de Salvador Puig Antich. Peret, que ja era una estrella i no hi volia anar perquè considerava que el festival era per a artistes emergents, va rebre pressions de la dictadura, que el va utilitzar per donar una imatge amable d’Espanya en un moment en què l’opinió pública internacional va reaccionar contra el règim a causa de l’execució de Puig Antich.

De l’església a Barcelona ’92

Els anys 70 van ser contradictoris també musicalment. Peret, Los Amaya i Josep Cunill, entre d’altres, estaven ampliant els horitzons de la rumba. Per un instant va semblar que es podia crear una mena de Fania All Stars catalana, però cadascú va seguir el seu camí. Peret va incorporar el soul i el funk i seguia al cim quan el 27 de novembre del 1982, després d’un incident de trànsit, va decidir deixar-ho tot i dedicar-se a l’Església Evangèlica de Filadèlfia.

Va tornar als anys 90, primer produint Chipén, Ramonet i Los Amaya, i després amb el disc No se pué aguantar (1991). El retorn es va fer multitudinari a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics, on va interpretar Gitana hechicera, amb la tornada “Barcelona és poderosa”, que al Concert per la llibertat del 2013 va convertir en “Catalunya és poderosa”. Peret, que els últims mesos enllestia un disc cantat en català, es va mantenir actiu i inquiet fins al final, sempre en contacte amb músics joves que han reivindicat el seu mestratge. Cada cop que un músic remeni una rumba amb ventilador, al darrere hi haurà l’esperit etern de Peret, el rei de la rumba.