Addictes a la sortida de sol del Canet Rock

BarcelonaVa ser com un regal de Reis. El 7 de gener del 2014 la revista Enderrock anunciava la celebració d’un nou festival que recolliria l’herència dels concerts que s’havien fet a Canet entre 1971 i 1978: el Canet Rock i les Sis Hores de Cançó de Canet de Mar. Els nexes d’unió no només eren el nom i l’emplaçament, també hi havia un personatge popular de la vella guàrdia que repetia com a cara visible del nou projecte, l’enllaç entre les dues etapes, Josep Maria Mainat, de La Trinca. Quatre anys i mig després, el Canet Rock arriba aquest dissabte al primer lustre de la segona etapa consolidat com un dels punts vermells de l’agenda de festivals d’estiu catalans. El juliol de l’any passat l’organització va xifrar en 23.000 les persones que havien exhaurit totes les localitats posades a la venda per a un concert que, per a Mainat, és una combinació de “música, festa i reivindicació”.

Com tot esdeveniment d’èxit, el festival ha creat un fandom propi que no falla i que, siguin quins siguin els grups que conformen el cartell, es reserven un dissabte cada mes de juliol per desplaçar-se fins al Maresme. És el cas de la Meritxell Ortiz, de Vilanova de Bellpuig (Pla d’Urgell), que ha assistit als quatre festivals que s’han fet fins avui i que també serà al d’aquest any: “Per a nosaltres -comenta- anar-hi és una tradició que tenim amb la colla. Ens queda més o menys a prop, podem escoltar-hi bandes que ens agraden, és estiu, fa bon temps i surt bé de preu si compres l’entrada aviat”. Els protagonistes de la primera edició van ser grups tan populars com Manel, Txarango, Mishima, Els Pets i Gossos, entre d’altres, tot i que l’organització va topar amb els habituals problemes logístics d’una estrena, recorda Ortiz: “Va ser una nit una mica caòtica als accessos, les barres estaven saturades, hi havia pocs lavabos... vam dir que no hi tornaríem, però vam fer-ho i estem molt contentes de com ha evolucionat, ha millorat en tots els aspectes”.

Música i reivindicació

Una de les característiques més ben valorades pels visitants del Canet Rock, que cada any se celebra a l’esplanada del Pla d’en Sala, és el clima de complicitat que s’hi respira durant tota la jornada. Josep Maria Mainat, que ha participat en totes les edicions de les dues èpoques tret d’una, pensa que, a diferència dels festivals antics, on es recollia “un esperit molt clar de llibertat i democràcia”, actualment no hi ha una demanda política tan unitària. El que no ha perdut és la capacitat de ser un espai de reivindicació en el qual tothom se sent “lliure d’expressar el que vulgui i on es viu en un clima de comunió real entre músics i públic”, descriu el músic de La Trinca. Aquest ambient de complicitat és un dels motius pels quals el Marc Soler, de Girona, tampoc s’ha perdut cap edició del Canet Rock: “És el típic lloc on cada any et vas trobant gent que fa temps que no veus i que, sense ser un festival polític, saps que pràcticament tothom és de la mateixa corda”.

¿La procedència dels grups que actuen al Canet Rock és una manera de fer política? Cadascú en té una opinió, però el fet és que al festival maresmenc només hi han tocat solistes i grups formats als Països Catalans. L’edició d’avui pot servir d’exemple, amb artistes vinguts d’arreu del país. Del Priorat (La Soul Machine) al Berguedà (Brams); de l’Horta (Pupil·les) al Barcelonès (Macaco). “S’han de potenciar els grups d’aquí i donar-los la importància que es mereixen”, diu l’Anna Rosich, una altra seguidora fidel que avui complirà el seu cinquè any seguit al Canet Rock: “S’hi concentren moltes hores de bona música en una mateixa nit, i això és el que el fa especial”. Mainat reafirma aquesta postura i assegura que el que el fa “diferent d’altres festivals, com el Primavera Sound”, és la seva aposta per la cançó nacional: “Estem oberts a tots els gèneres, estils i llengües, però han de ser bandes dels Països Catalans. El nostre objectiu era recuperar l’esperit original del festival i reunir l’escena de grups més populars del país en un mateix espai”.

Un públic jove

El Canet Rock ha aconseguit la fidelitat d’un públic jove al qual li queda lluny l’original: “N’havia sentit a parlar, però no conec ningú que hi hagués anat”, explica la Meritxell Ortiz sobre els concerts dels 70. En canvi, a l’Anna Rosich, que és de Calella, li quedava més a tocar, i quan van anunciar la primera edició la seva mare li va explicar que “havia anat a una de les edicions que s’havien fet en l’etapa anterior”. És Mainat qui recorda amb més tendresa alguns moments de la primera època, especialment quan l’any 1975 el govern de Franco va vetar l’actuació de Jaume Sisa: “Els va semblar que Qualsevol nit pot sortir el sol era una cançó que no es podia interpretar, potser la veien massa comunista. La vam posar pels altaveus i tothom la va poder cantar, va ser màgic, un crit comú per reivindicar que no posarien barreres a la llibertat”. L’ànima del Canet Rock també cita el concert de Pau Riba d’aquella mateixa edició però per altres circumstàncies: “És un dels més mítics de la història, quasi no s’aguantava dret de l’estat en què estava”, diu rient.

Un festival sempre deixa postals per al record, instants que queden gravats en la retina, com el concert d’Els Pets del 2016 en què el grup “va repartir maquinetes per fer bombolles de sabó entre el públic i la comunió va ser espectacular”, recorda la Laia Estebaranz, de Cardedeu, una altra seguidora habitual del Canet Rock. Però els dos concerts més citats són el de La Banda Impossible, amb el retorn de Pemi Fortuny, de Lax’n’Busto, als escenaris, l’any 2015, i el de Txarango de la primera edició mentre sortia el sol i ja només quedava “el millor de cada casa”, recorda Ortiz. Seguir concerts fins que es faci de dia és un dels moments més esperats de cada edició i el festival en fa bandera. De fet, Fins que arribi l’alba, el nou senzill d’Els Catarres, ja s’ha adoptat com a himne del Canet Rock.

Quins seran els concerts que tindran més èxit aquesta nit? De moment hi ha opinions de tota mena: els valencians Zoo, que presentaran el seu segon disc, Raval, i Doctor Prats (“tothom diu que els seus concerts són brutals”, explica l’Anna Rosich), a banda dels caps de cartell més coneguts, Macaco, Els Catarres i Txarango. El Canet Rock d’aquest any, que comença avui a tres quarts de sis de la tarda i que fa setmanes que ha exhaurit totes les entrades, també aposta per bandes menys consolidades, com Animal, Pupil·les i La Soul Machine, els encarregats de la cançó de l’estiu de l’any passat a TV3 i Catalunya Ràdio.

El futur de Canet

L’èxit del format del Canet Rock és inqüestionable i els organitzadors diuen que la continuïtat està assegurada mentre tingui “coses per oferir i el públic vulgui”, explica Mainat. És per això que el futur del festival està sobre la taula. ¿Serà aquest any l’últim amb el Canet Rock tal com l’hem conegut fins ara? “Ara que farem cinc anys serà el moment de seure i decidir cap on ha d’avançar el festival -diu el músic-, perquè la demanda de públic és cada cop més gran. Una opció pot ser ampliar l’espai i l’aforament, però també podríem afegir-hi un dia més. El problema és que no sabem com encabir-ho tot, perquè a Canet no hi ha infraestructura per portar-hi 20.000 persones”. De moment aquest diumenge tornarà a sortir el sol a ritme de Txarango.