Adam Driver, dels ‘marines’ al Quixot

Barcelona“De bon matí soc una mica Sancho Panza i a mesura que van caient els cafès em sento més Quixot”, bromejava Adam Driver (San Diego, 1983) al Festival de Canes, on va presentar El hombre que mató a Don Quijote, el film de Terry Gilliam massacrat per una crítica que tot i això ha valorat positivament els esforços de Driver per tirar endavant el seu personatge, un cineasta cretí atrapat en l’espiral d’egocentrisme de Hollywood i desconnectat de les seves arrels indie. Res a veure amb el Driver real, que assegura amb vehemència que tant li fa el pressupost d’una pel·lícula a l’hora de treballar-hi. “No trobo a faltar actuar en projectes petits perquè encara hi actuo. Don Quijote, per exemple, s’ha fet per quatre rals -diu-. Sempre trio les pel·lícules en funció del director perquè el meu únic objectiu és treballar amb grans cineastes”.

El seu currículum li dona la raó. Des que la sèrie Girls el va posar en el mapa, Driver ha treballat a les ordres de Martin Scorsese, Clint Eastwood, Steven Spielberg, Jim Jarmusch, els germans Coen, Steven Soderbergh, J.J. Abrams, Spike Lee i Terry Gilliam. La llista impressiona, però també inclou noms menys coneguts com Noah Baumbach, Jeff Nichols i Shawn Levy. “Tal com jo l’entenc, el cinema és Tauró o Alícia ja no viu aquí, Arma letal o Godard. Pots aprendre coses tan valuoses en el rodatge de Star Wars com en el de Paterson ”. L’actor fins i tot es desmarca de la idea de Hollywood i assegura que no se’n sent part. “Algun cop hi he rodat, però ni hi visc ni m’he exposat mai a la idea de Hollywood”, diu.

El hombre que mató a Don Quijote va arribar als cinemes a principis de juny després de 25 anys de rodatges cancel·lats, problemes financers, tragèdies personals i conflictes legals que van frustrar els anteriors intents d’adaptar la novel·la de Cervantes. Durant el rodatge, assegura Driver, ell va aïllar-se de tota la incertesa i ansietat que envoltava el projecte. “Fèiem broma, esclar -admet-. A Lost in La Mancha es veu que només van rodar set dies, així que nosaltres vam fer una festa quan vam superar la setmana. Però no pots ser en un rodatge i estar pensant tota l’estona que en qualsevol moment tot se n’anirà en orris”. Per a l’actor, cada pel·lícula que es fa és “un petit miracle”. “Scorsese va estar vint anys intentant rodar Silenci i Leos Carax i jo portem sis anys intentant aixecar un projecte i encara no ho hem aconseguit -diu-. En el fons, encara em sembla increïble que algú em pagui per anar a un lloc i filmar una pel·lícula”.

Salvant el soldat Driver

Driver atén la premsa amb una seriositat i una disciplina que no són habituals entre els actors de la seva generació. Ell no amaga el pòsit que va deixar-li la seva experiència a l’exèrcit, on es va allistar després de ser rebutjat per la prestigiosa acadèmia d’art Juilliard i d’un viatge fracassat a Los Angeles per convertir-se en actor. Després de dos anys a l’exèrcit i poc abans de marxar a l’Iraq, un accident de bicicleta el va obligar a aparcar la carrera militar. “Ser als marines va influir en la meva manera d’actuar perquè m’ha fet veure els beneficis de la disciplina, de ser autònom i d’entendre-ho tot com un treball en equip -explica-. Soc molt conscient del meu paper i de la importància de treballar en equip i no creure que tot gira al teu voltant”.

Sentint-lo parlar així costa de veure’l com un Quixot somiatruites, per molts cafès que prengui. “En tot el que faig sempre hi ha un element pragmàtic -reconeix-. Intento adaptar les coses a la meva visió de la vida i controlar-ho tot. Però també tinc moments d’inspiració. El que passa és que si no ho gestiones bé te’n pots intoxicar, d’inspiració”. Per exemple? “Doncs mira, les relacions que es creen als rodatges. Passes 15 hores al dia amb un grup de gent en situacions de molta pressió i intimitat. Et preocupes molt per ells, és bonic, però ¿són reals, els vincles? Probablement no. Te’n vas a casa i tot s’acaba”.