'Ad Astra': James Gray i Brad Pitt fan de la ciència-ficció una odissea íntima

BarcelonaDirecció: James Gray, Guió: James Gray i Ethan Gross. 123 min. Estats Units (2019). Amb Brad Pitt, Tommy Lee Jones, Ruth Negga i Donald Sutherland.

En el cinema contemporani no hi ha ambients tan carregats com els de James Gray. El director té una habilitat particular per captar amb la càmera una cosa invisible: el gust de la pols que emana d’aquelles estances on els remordiments i la penitència moral fan que costi respirar. Pel·lícules com 'La nit és nostra', 'Dos amants' o 'El somni d’Ellis' detectaven a l’instant els aires viciats a la Nova York d’avui i d’abans-d’ahir, però, tot i aquests antecedents, sorprèn comprovar que, a 'Ad Astra', Gray posa en òrbita aquest pes, duent-lo a la gravetat zero de l’espai llunyà. Potser és que, com passava amb aquells cineastes clàssics que els crítics de les primeres fornades de 'Cahiers du Cinéma' reivindicaven des de la teoria dels autors, Gray viatja per les històries i els gèneres acompanyat d’una sèrie de temes i motius recurrents, que donen forma a la seva mirada.

De fet, és possible veure 'Ad Astra' com una continuació lògica del seu film anterior, 'Z. La ciutat perduda'. En aquell cas, el director va abandonar els seus característics ambients urbans per seguir un explorador que, a principis del segle XX, es va endinsar en la selva amazònica per no tornar-ne a sortir mai més, devorat per l’obsessió de coneixement. Ara l’aventura dona pas a la ciència-ficció d’un futur pròxim, en què coneixem Roy McBride, un astronauta aparentment desarrelat a qui li encomanen la missió desesperada d’intentar entrar en contacte amb el seu pare, que va desaparèixer en les profunditats de l’espai fa temps i que ara podria estar alliberant unes descàrregues d’antimatèria i electricitat amb conseqüències nefastes per al planeta Terra. Els contorns ambigus de l’heroi pioner de 'Z' es revelen aquí definitivament ombrívols a través de la mirada del fill, que veu en la distant figura paterna una mena de Kurtz conradià; un home de ciència i de fe (tots els científics de la pel·lícula s’encomanen als sants) que, a força d’aprofundir en allò desconegut, s’ha tornat emocionalment inaccessible, com gairebé tots els progenitors en el cinema de Gray.

Als antípodes del magnetisme 'cool' que desplega a 'Érase una vez en… Hollywood', Brad Pitt encarna McBride com un mineral que es va desgastant i esquerdant a mesura que se sotmet a la pressió del cosmos; procés implosiu que corre paral·lel a la posada en escena, en què els recursos antiespectaculars –un desenfocament, una àrea del quadre enterrada en la foscor– exposen idees precises, dosificant les sotragades d’un trajecte especulatiu que conclou amb una frase alhora desesperançadora i profundament humanista: “Les persones només ens tenim les unes a les altres”.