Un actor que cantava, un cantant que actuava

BarcelonaSi Aznavour no hagués publicat mai cap disc, avui també es recordaria el seu llegat artístic gràcies a la seixantena de pel·lícules en què va participar. Com abans havien fet Maurice Chevalier i Yves Montand, Aznavour va compaginar la carrera musical i la cinematogràfica treballant amb alguns dels millors directors de la seva època, que potser al principi es van sentir atrets per la seva fama com a cantant però que de seguida van comprovar que era un actor amb un control i una presència tan carismàtics i modulats com la seva veu.

Les seves primeres pel·lícules importants les va fer amb dos pesos pesants: Jean Cocteau el va fitxar per a El testament d’Orfeu (1960) i George Franju per a El cap contra la paret (1959), que li va reportar a Aznavour un premi de l’Acadèmia francesa, però de seguida el va reclutar la Nouvelle Vague, primer a Les dragueurs (1959) de Jean-Pierre Mocky i després a Tireu al pianista (1960) de François Truffaut, que li va regalar un dels seus grans papers, el de pianista taciturn que amaga un passat tèrbol. També es va rendir al seu encant proletari Claude Chabrol, que va donar-li un petit paper a Bogeries d’un matrimoni burgès (1976); més endavant el convertiria en el sastre armeni que sospita que el seu veí és un assassí a Els fantasmes del Chapelier (1982).

La interpretació va ser, de fet, el seu primer amor i als 11 anys ja feia teatre infantil. Preguntat sobre si li agradava més cantar o actuar, Aznavour responia que per a ell cançons i pel·lícules eren el mateix, històries. “Quan escric una cançó és com si escrivís una escena d’una pel·lícula”, va dir una vegada. Va ser amic de directors: amb Truffaut, deia, els havia unit la mútua timidesa; però el que el feia triar un projecte o un altre era el guió. Citant Jean Gabin, afirmava que “en una pel·lícula hi ha tres coses importants: la història, la història i la història”.

Del desert de Tobrouk a l’Ararat

A El pas del Rin, Lleó d’Or de Venècia el 1960, era el forner parisenc que els alemanys fan presoner al principi de la Segona Guerra Mundial. Juntament amb Lino Ventura, Aznavour també formaria part d’un dels grans al·legats antibel·licistes de l’època, Un taxi cap a Tobrouk (1961), de Denys de La Patellière, en què quatre soldats aliats i un d’alemany fan pinya per sobreviure al desert. I Volker Schlöndorff va veure en ell l’entranyable botiguer jueu de l’adaptació al cinema d’ El timbal de llauna (1979).

Aznavour també sabia divertir-se al cinema, ja fos al whodunit per excel·lència Deu negrets (1974) o a la farsa sexual Candy (1968). Però el seu últim gran paper va ser el drama Ararat (2002), d’Atom Egoyan, en què el cantant es retrobava amb els orígens interpretant un cineasta armeni que viatjava a Toronto per rodar una pel·lícula sobre el genocidi del seu poble. Ararat és una pel·lícula d’una gran complexitat narrativa, i la presència de Charles Aznavour com a alter ego d’Egoyan hi afegeix una important dimensió simbòlica.