'El acontecimiento': l'últim Lleó d’Or és un drama tens sobre un embaràs no desitjat

'El acontecimiento'

(3,5 estrelles)

Direcció: Audrey Diwan. Guió: Audrey Diwan i Marcia Romano. 100 min. França (2021). Amb Anamaria Vartolomei, Kacey Mottet Klein i Sandrine Bonnaire. Estrena als cinemes.

Hi ha una tendència en les pel·lícules d’època a preferir un cert estatisme en la posada en escena, forçant la sensació de fotografia congelada perquè l’espectador admiri l’esforç amb què s’ha reconstruït un temps passat. L’estratègia d’Audrey Diwan a El acontecimiento és la contrària: la càmera s’enganxa al cos de la protagonista, l'Annie, deixant en segon pla o fora de focus la resta d’elements, i el vibrant naturalisme d’Anamaria Vartolomei i la resta d’actrius transmet la urgència de la joventut. Poden passar un grapat de minuts fins que t’adonis que la pel·lícula transcorre a la França de principis de la dècada dels seixanta. No serà fins que veiem com l’horror es dibuixa en el rostre de l’Annie a l'assabentar-se que està embarassada quan comprendrem les coordenades en què se situa el relat. La notícia no és només un esdeveniment inesperat, sinó una condemna que pot amputar el seu futur vital i professional: encara faltava més d’una dècada perquè l’avortament fos legal al país i les dones no estiguessin desemparades a l'hora de posar fi a un embaràs no desitjat.

A l'adaptar la novel·la d’ecos autobiogràfics d’Annie Ernaux, Diwan no perd mai el punt de vista del seu personatge central. Hi ha certes frases, gestos i silencis que transmeten l’actitud d’una època en què la sexualitat s’havia de recloure de manera poc sana, però l'Annie en cap moment busca el perdó per haver sentit desig: la seva mirada desafia el món que pretén decidir per ella i que l’empeny a la clandestinitat i al dolor. El fet que El acontecimiento no se’ns presenti com un document-retrovisor sinó com un drama conjugat en present, angoixant i molt físic, remarca com és d’amenaçador que la llei del cos de les dones estigui subjecta als designis de les polítiques retrògrades. Potser per això els crits i el rostre desencaixat de Vartolomei al tram final del film pertanyen al cinema de terror més pur.