AC/DC oficien un ritual rocker d’alt voltatge a l’Estadi Olímpic

BarcelonaAconseguir entrar a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona va ser una autèntica odissea per als més de 50.000 espectadors que van esgotar les entrades poques hores després que es posessin a la venda, ja fa mesos. Si sumem el caos inherent a aquesta massa de gent amb les celebracions, a l’avinguda Maria Cristina, dels seguidors de l’Athletic de Bilbao, finalista de la Copa del Rei, podem dir, parafrasejant els australians, que l’accés a l’estadi va ser una autèntica “autopista a l’infern”...

Contundència i ritual

Els teloners, Vintage Trouble, tot i la seva bona actitud escènica, van passar sense pena ni glòria entre la massa de presents amb banyes de dimoni lluminoses (un negoci rodó, per cert). L’escenari no presentava gaires peculiaritats: un arc coronat per les banyes marca de la casa i una passarel·la no gaire profunda que s’endinsava a la pista.

Però la posada en escena va ser el menys important, perquè un concert d’AC/DC, que celebren 40 anys d’existència, és un ritual. I els rituals sempre es repeteixen. Si tenim en compte que dels membres fundadors del grup només en queda el guitarrista Angus Young, podríem arribar a creure que el so dels australians ha evolucionat. Una paraula que no existeix en el credo d’aquesta banda de hard rock. Tant és que, com els Rolling Stones, només toquin tres temes del seu últim àlbum, Rock or burst, com el que dóna nom al disc, que va servir per engegar l’actuació amb unes projeccions del que semblava l’arribada de l’home a la Lluna... o al planeta AC/DC. La inconfusible gorra de Brian Johnson i el vestit vermell d’escolanet d’Angus Young són dues constants que donen sentit a l’espectacle.

Amb el segon tema de la nit, Shoot to thrill, es va certificar el bon estat de forma d’aquests venerables dinosaures, que ja tenien el públic banyut a la butxaca. El seu repertori està pensat per ser una autèntica festa. A un volum eixordador però sense perdre qualitat, els australians van anar repassant tots els seus èxits, que són molts, amb un clar desequilibri a favor dels primers anys de la seva carrera. En un discret segon pla, la base rítmica formada pel contundent bateria Chris Slade (que substitueix Phil Rudd pels seus problemes amb la justícia) i per l’efectiu baixista Cliff Williams donava suport a l’omnipresent guitarra d’Angus Young.

Un dels primers punts àlgids de la nit va ser una celebradíssima Back in black que feia preguntar-se si el grup havia signat un pacte amb el diable per continuar, a la seva edat, rockejant d’aquesta manera. Amb Thunderstruck, un altre hit inapel·lable, va continuar la comunió entre els presents a baix i a dalt de l’escenari. Com a part obligada del ritual, no van faltar canonades, campana i bola gegants, i la inevitable pirotècnia. Previsible? Totalment. Però tan eficaç com sempre. Fins i tot un tema recent, Rock’n’roll train, del seu anterior elapé, Black ice, va sonar amb prou entitat per equiparar-lo als seus clàssics. I és que AC/DC són una màquina de fer himnes rockers, però també d’interpretar-los. Potser serà la seva última visita a la ciutat, però per la seva vitalitat no seria forassenyat tornar-los a veure d’aquí uns anys... exactament igual.