"L’abús de poder no pot quedar impune"

BarcelonaSón tres directores, actrius i amigues que es coneixen pam a pam els secrets del teatre. Lina Lambert, Imma Colomer i Lurdes Barba treballen juntes per primera vegada en un projecte que les té entusiasmades: la posada en escena de Talking heads d'Alan Bennett al Teatre Akadèmia, on seran fins al 9 de maig. Elles mateixes es dirigeixen les unes a les altres en tres monòlegs irònics i punyents sobre la fragilitat humana. Aprofitem l'estrena per parlar amb les artistes de la professió, la seva trajectòria i el present del teatre.

D'on ve la voluntat d'unir-vos per fer aquest espectacle?

— Lina Lambert: Vaig veure fa molts anys Talking heads, que són sis monòlegs per a televisió dels anys 80, i em va agradar molt. Però sempre pensava que, per fer-los, no era prou gran. Fins que un dia li vaig comentar al Moisès Maicas, em va mirar molt sorprès i em va dir: "Si ja ets gran!" Vam parlar amb el Xavier Albertí, li vam donar la idea que faríem tres monòlegs dirigits per nosaltres mateixes, li va agradar i va programar-nos al TNC. Aleshores va arribar la pandèmia i vam saltar a la temporada següent, però com que ja teníem previst venir al Teatre Akadèmia, ho hem fet al revés.

Per què cal ser gran per fer Talking heads?

— L.L: Tots els personatges són grans. Això és poc comú. Les actrius tenim molts problemes sempre, però sobretot a partir d’una certa edat. No hi ha papers, és tot molt difícil. Bennett escriu per a actrius grans i això està molt bé. La visió d’un personatge que ha viscut no és la mateixa que la d’un personatge que no té aquella experiència. I l’humor que genera parteix d’uns personatges que han arribat a certes conclusions sobre la vida. 

L'espectacle parla de la mort, la malaltia, la solitud.

— L.L: Tota la història de l’art parla d’això. Aquests personatges tenen la visió d’algú que no s’ha mogut gaire i que sap que no es mourà gaire. Són eleccions que elles han fet, que no els agraden, no són felices, però d’alguna manera són les seves decisions.

— Imma Colomer: L'espectacle et dona l’oportunitat d’entrar dins el cap dels personatges. Veiem el seu món interior, que és quan una té la llibertat de parlar-se a si mateixa dient-s’ho tot. A vegades, amb certa gent, dius: "Què coi deu pensar?" Doncs aquí ho veuràs.

— Lurdes Barba: Són dones peculiars, presoneres d’elles mateixes. Arriben al final de la vida i s’adonen de com de malament ho han fet. Bennett tracta els grans temes amb un sentit de l’humor increïble i implacable. Crea situacions límit divertides, iròniques, amargues. El text és molt subtil i apel·la a un públic intel·ligent.

Fa unes setmanes, Josep Maria Pou lamentava el desinterès de les noves generacions pels grans noms del teatre. Ho viviu així?

— L.B: Sempre ha passat. Quan començàvem anàvem sobradíssimes. Ara veig nanos joves per als quals el món és d’ells. Es parla del tap generacional i no hi estic gens d’acord. Si mires tots els repartiments dels teatres, de les sèries i de les pel·lícules, el 80% són gent més jove de 40 anys. Nosaltres no som cap tap, amb prou feines en tenim prou per anar tirant. Quan vam començar, després de quaranta anys de franquisme, no hi havia teatre i ens el vam inventar. Aleshores teníem unes dificultats i ara en tenen unes altres. Ara, n’hi ha uns quants amb privilegis que nosaltres no vam poder tenir mai a la vida. I hi ha molta gent que sortirà de les escoles de teatre i que no trepitjarà un escenari professional en la seva vida. Això és molt dur.

— I.C: Cada any surten més promocions d’actors i, en canvi, els teatres són els mateixos. I alguns tanquen. Sort que hi ha sèries i poden treballar. 

— L.B: Mai havia vist tanta gent jove treballant i amb tant de reconeixement. En un dels últims espectacles que vaig fer em va costar més trobar els actors joves, perquè estaven agafats per a les sèries, que no pas els grans. 

Em fa l'efecte que ho diuen sobretot per qui dirigeix les institucions.

— L.B: Cada cop també hi ha més gent jove a les institucions. Quan van triar la Carme Portaceli com a directora del Teatre Nacional alguns van dir que feia tap generacional. Però és una dona que s’ha arriscat, quan no teníem ni idea de Koltès o Müller ella els feia, en sap moltíssim i ja li tocava. Perquè ha tingut el tap dels homes tota la vida. 

¿Què en penseu, de la crisi de l'Institut del Teatre derivada de l'abús de poder i l'assetjament de professors i denunciat per diverses alumnes?

— L.B: Fa molts anys que l’ambient de l’Institut del Teatre a mi em semblava bastant penós. Hi havia una mena de patums que se sentien superpoderosos. Alguns eren bones persones, però d'altres no tant i es creava un ambient que no era sa. Fomentaven molt la competitivitat entre els alumnes. I després, sobre algun nom en concret que ha sortit, tots sabem que són persones que han tractat malament la gent, han anat a classe beguts. Això ho sabem tots. Entre ells s'han intentat protegir. Està bé que passi alguna cosa que trasbalsi, a veure si tenim la fortuna que les coses vagin millor.

— L.L: Malauradament és possible que paguin justos per pecadors quan hi ha una crisi, però les clavegueres han de sortir a la superfície.

— L.B: No pot ser que hi hagi alumnes que no s’atreveixin a anar a un lloc perquè hi ha una professora que els fa pànic. Jo ho he vist. Els estudiants són molt vulnerables. Treballen amb les emocions, posen una sèrie d’expectatives a la feina i hi ha professors que no ho fan bé, que juguen amb això.

També s'ha parlat molt de l'abús de poder en l'àmbit professional.

— L.L: L’abús de poder és a tot arreu. Des de la universitat fins a les empreses, els supermercats i els teatres. L’educació ha de preveure que l’abús de poder no pot passar. 

— L.B: Vivim en un sistema on hi ha molt poc control del poder. Si algú hi arriba i és un dèspota, exercirà el poder. 

— L.L: Si penses que t’ho has d’empassar perquè ets en una posició inferior, aquí hi ha el problema. Cal saber que no ho has de permetre. L’individu sempre intentarà ser sobre teu. Has de saber dir que no.

— I.C: Però el que és per sobre i té poder de decisió sempre es va inflant.

— L.B: I el que és a sota és molt vulnerable. En aquesta professió penses que si aixeques la veu no et tornarà a cridar ningú. Els que tenen poder fan pinya entre si. A més, és una professió en què comptes tu, no què fas. Et jutgen per com ets i per qui ets. 

— I.C: Si crides i protestes una mica, ets problemàtica. Un any estava sense feina i em vaig dedicar a comptar quantes dones hi havia a cada espectacle dels premis Max. El primer any ho vaig fer sola i ho vaig anar portant als teatres. Em deien: "Molt feminista, tu! Ui, l'Imma!" Què vaig fer l’any següent? Em vaig ajuntar amb Projecte Vaca i vaig dir que ho comptàvem sota el seu nom. Quedes marcat. Jo no protestava, només ensenyava els números i demanava que es fes alguna cosa per arreglar-ho.

— L.B: Davant una situació d’abús de poder és molt difícil protestar. Has de ser molt valent, perquè saps que d’alguna manera et perjudicarà. La gent que ha denunciat, l’admiro moltíssim.

— L.L: L’abús de poder no pot quedar impune, el món és un altre.

— I.C: Ara sabem moltes més coses de com hauria d’anar el món. Ja seria hora que ho poséssim en pràctica.