Abel Folk rescata “l’emoció serena” de Sándor Márai

BarcelonaLa primera vegada que Abel Folk va llegir L’última trobada de Sándor Márai li va impactar tant que la va guardar al prestatge d’obres que voldria interpretar quan fos gran. “Em va provocar una emoció molt serena -afirma-. M’hi vaig sentir a prop conceptualment, filosòficament i humanament”. No ha pogut esperar fins als setanta anys: “Em vaig adonar que llavors no podria fer-lo perquè és un paper molt llarg i dur”, s’excusa. Així que l’actor no només protagonitza, sinó que també dirigeix i coprodueix aquest espectacle, que es podrà veure des de dissabte fins al 23 de novembre al Teatre Romea.

L’última trobada descriu el retrobament de dos homes, ja vells, que havien sigut amics de l’ànima des que van coincidir a l’Acadèmia Militar als deu anys. Una dona es va interposar en aquesta amistat de ferro i els va separar durant 41 anys. Fins a aquesta trobada. “És un triangle amorós que acaba en un conflicte que, si s’hagués resolt l’endemà hauríem parlat d’una tragèdia, perquè té els ingredients de la deslleialtat i la passió, però Márai té l’astúcia de separar-los i, al cap de tant de temps, ja no ho viuen igual -explica el director- perquè quan ets jove sembla que el món s’ensorra, mentre que el dolor i la còlera s’esvaeixen amb els anys”. Folk destaca que Márai no mostra el trencament d’una amistat des de la “sanguinitat del dolor agut” sinó des de la “tranquil·litat, la calma i les ferides guarides”, com pertoca a dos homes septuagenaris que han viscut, entre altres coses, dues guerres.

En el rerefons de L’última trobada hi ha, inevitablement, les grans guerres europees. Márai (1900-1989) les va patir en la pròpia pell: va veure l’eclipsi de l’imperi austrohongarès i després l’ocupació soviètica d’Hongria, d’on es va acabar exiliant. Les seves obres no s’hi van poder editar fins a la caiguda del Mur de Berlín. L’última trobada va estar oblidada durant mig segle fins que l’editorial italiana Adelphi la va reeditar i va tornar a ser un èxit internacional. Folk veu un paral·lelisme metafòric “entre la funció i una guerra en què germans europeus s’exterminaven els uns als altres”. L’adaptació teatral la va fer Christopher Hampton el 2006, quan Jeremy Irons la va estrenar a Londres.

Malgrat la ironia i la vitalitat que Folk reconeix a Márai, també hi ha un deix de malenconia que recorre el text, en consonància amb un paisatge exterior decadent. “Em recorda Txékhov, és un autor de final d’època que escriu sobre sentiments i éssers humans sense cap element melodramàtic, amb una gran precisió i exactitud”, diu Folk. L’obra se situa en un castell de caça a Hongria, on ja no hi ha ni rastre de les festes afrancesades que els propietaris hi havien organitzat. Folk interpreta l’hereu d’aquell llinatge en hores baixes i Jordi Brau -una cara desconeguda, però habitual actor de doblatge-, el seu amic que va marxar anys enrere. Rosa Novell és la vella mainadera de l’amo i majordoma del castell. Traïció, amor, amistat, perdó, veritat i convivència són arestes que aborda una funció amb “certa altura intel·lectual” i constants “reflexions filosòfiques” que es dosifiquen amb una trama al voltant de la dona misteriosa que no apareix a escena.

“Desitjava tornar a un escenari com fos”

L’obra suposa la tornada als escenaris d’una de les grans actrius catalanes, Rosa Novell, després de superar una malaltia greu. Malgrat la ceguesa que li ha quedat com a seqüela, Novell “desitjava tremendament tornar a un escenari com fos”. I Abel Folk la va seduir amb un paper a L’última trobada : sabia que Sándor Márai li interessava, perquè el 2010 va protagonitzar La dona justa. “Tornar al Romea em feia moltíssima il·lusió; és com tornar a casa”, deia ahir l’actriu.