Zulian dona vida a la memòria obrera del Vallès

BarcelonaHi ha uns versos de Gil de Biedma que venen al cap quan el visitant s’atura davant la primera de les set videoinstal·lacions que el cineasta, músic i escriptor Claudio Zulian ha posat a La Virreina Centre de la Imatge: “ Todo fue una ilusión, envejecida / como la maquinaria de sus fábricas ”. Tot plegat té un punt fantasmagòric. El cineasta d’origen italià mostra una nau fabril abandonada i buida al centre de Sabadell: la vida és a l’exterior. Se sent el soroll rítmic dels telers que fa unes dècades ressonaven en molts carrers de la ciutat, i els llums d’una ambulància s’apaguen i s’encenen. A l’exposició Vallès: fabricar passats, fabricar futurs, que es pot visitar fins al 29 de setembre, Zulian proposa, a través de les imatges i no les paraules, sense cap afany documental, un recorregut per la memòria proletària del Vallès.

Zulian va fer una cerca a internet amb les paraules “cossos obrers”: “Només em van aparèixer accidents de treball, obrers morts. Era un senyal que no s’ha treballat el cos, la plenitud vital de l’obrer”, diu. El cinturó roig de Barcelona té una història plena d’episodis convulsos. Va ser a Sabadell on va néixer Teresa Claramunt, la primera anarquista que el 1905 es va atrevir a denunciar una doble opressió, la de classe i la de gènere. Molts més anys després, el 19 de febrer del 1976, també a Sabadell, Manuel Rodríguez Arcos, treballador de l’empresa Unidad Hermética, va rebre l’impacte d’una bala de goma disparada a boca de canó. Va ser un dels detonants de la vaga general política de Sabadell. A les coves del riu Ripoll hi van viure famílies senceres als anys 40 i 50, i molts van autoconstruir-se les seves cases en diferents poblacions vallesanes. En altres, els veïns conviuen amb els polígons industrials. Hi ha molta memòria, però molt poca iconografia. “Hi ha una gran densitat de població, molta lluita política i social, però no hi ha hagut una feina de dissidència artística”, assegura el director de La Virreina, Valentín Roma, que ha comissionat l’exposició.

El relat audiovisual i ficcionat que es pot veure a La Virreina té set episodis -La fàbrica, La nena obrera, El viatge, Polígons, La torre, De nit vam construir les cases i Utopies - i no pretén ser nostàlgic. “És una exploració de la història i la memòria a partir del present. És una invitació a fer-se preguntes sobre les persones, els espais i com els representem”, diu Zulian.

Els fills i nets dels immigrants es passegen pels carrers d’avui d’un polígon industrial de Ripollet amb maletes velles. Hi ha un viatge en un vagó de Renfe i la càmera també recorre els carrerons que fan ziga-zaga de la Maurina de Terrassa, on les cases es feien de nit perquè construir en segons quines zones era il·legal. L’artista recorda que, quan va passejar per aquest barri de Terrassa, va entrar en un bar que es diu La Frontera, perquè als carrers que hi havia més enllà no hi anava la policia.

Zulian es planteja no només on és ara aquest passat obrer, sinó quin paper tindrà la fàbrica al segleXXI o com és la feina en una economia dirigida per les elits del capitalisme financer. Hi ha una dona sola, que cavil·la des d’un despatx amb parets de vidre a la Torre Millenium de Sabadell i homes i dones fent acrobàcies en les instal·lacions futuristes del sincrotró de Cerdanyola. “Sembla que es diverteixin, però ¿qui és capaç de fer el que ells fan? L’exposició és una invitació a fer una immersió en allò que imaginem sobre aquests llocs”, diu Zulian, autor de llargmetratges multipremiats com ara A través del Carmel, Sin miedo i No nacimos refugiados.