World Press Photo: la intimitat més colpidora

BarcelonaEl fotògraf danès Mads Nissen va guanyar el premi World Press Photo de l’any passat per un retrat de la parella formada per dos homes russos, el Jon i l’Alex. En la intimitat de la seva cambra en un petit apartament de Sant Petersburg, protegits i a la força amagats de les polítiques homòfobes del seu país, els seus rostres reflecteixen el desassossec, el dolor i la incertesa que els provoca la realitat social que els ha tocat viure. El reportatge del qual forma part aquesta imatge, que es pot veure a partir d’avui al CCCB dins l’exposició anual del guardó, que aquest any té el lema Veure i entendre, es remunta al 2013: Nissen estava treballant el Dia de l’Orgull Gai a Sant Petersburg i va veure com un desconegut, de cop i volta, clavava un cop de puny a la cara del seu acompanyant. No va arribar a immortalitzar aquesta escena -“Vaig ser un mal fotògraf, perquè no vaig aconseguir la foto”, deia el reporter-, que potser hauria sigut més explícita a l’hora de denunciar la persecució del col·lectiu LGTB a Rússia, però Nissen té molt clar el poder que té la intimitat en el fotoperiodisme: “El que necessita el fotoperiodisme i el que necessitem tots, entre tanta informació que rebem, és intimitat, perquè és la clau que realment ens pot connectar amb les imatges i convertir els personatges que hi apareixen en persones”, va subratllar l’autor.

La força que té la imatge guanyadora de Mads Nissen també és que converteix un fet quotidià en una reflexió col·lectiva: “Per a mi el més important de la fotografia és l’empatia: intento posar-me en el lloc d’una altra persona, malgrat la distància que hi hagi entre nosaltres. I a vegades la fotografia ha de ser un mirall perquè ens hi mirem. En el cas de la imatge del Jon i l’Alex em va fer preguntar-me si sóc tan tolerant com vull ser”.

L’exposició del World Press Photo inclou aquest any 134 fotografies que recullen els principals temes que van marcar dramàticament l’agenda política i social de l’any passat i que, malauradament, també seguiran apareixent en pròximes edicions dels guardons: la crisi dels refugiats a la Mediterrània, l’epidèmia del virus de l’Ebola i el conflicte israeliano-palestí. Si moltes de les imatges exposades es miren des de la perspectiva de la intimitat, de les distàncies molt curtes, i si s’aïlla per un moment els protagonistes del caos que en molts casos els envolta, encara són més esfereïdores.

Els rostres dels indefensos

Entre les imatges exposades s’hi pot veure una noia ferida durant uns enfrontaments entre la policia i un grup de manifestants a Istanbul, obra de Bulent Kilic; el cadàver d’un nen que va ser víctima d’un atac israelià en una platja de Gaza, mentre un noi en porta en braços un altre de ferit, de Tyler Hicks, o dos infermers tornant a la cambra d’aïllament un home de Freetown infectat d’Ebola que patia deliris. També és impactant la mirada atemorida d’un migrant subsaharià que s’amaga sota un vehicle per fugir de la Guàrdia Civil a Melilla, de Gianfranco Tripodo. Hi ha imatges que són seductores pel seu lirisme aparent i el cop arriba immediatament després, com el bodegó sinistre, flanquejat per una cortina esquitxada de sang, que va immortalitzar Sergei Ilnitsky després d’un atac amb morters a Donetsk, Ucraïna.

El World Press Photo es pot veure a Barcelona gràcies a l’organització de la Fundació Photographic Social Vision. La capital catalana és un dels pocs llocs on la mostra també inclou els guardonats en les tres categories de multimèdia, que en aquesta edició compleix cinc anys. En aquest àmbit hi ha l’únic guanyador espanyol d’aquest any, Carlos Spottorno, que ha sigut premiat per un curtmetratge sobre la crisi migratòria a la Mediterrània, At the gates of Europe.