La Virreina allibera Lorenza Böttner de la Petra paralímpica
Una exposició comissariada per Paul B. Preciado treu a la llum el llegat de l’artista
BarcelonaQuina paradoxa, els últims anys de l’artista Lorenza Böttner (1959-1994): després de lluitar per no quedar sepultada per les etiquetes de transsexual i discapacitada, la vegada que potser va tenir més públic és quan va interpretar la mascota dels Jocs Paralímpics de Barcelona, la Petra, dissenyada per Xavier Mariscal, un personatge representatiu d’unes polítiques d’integració contra les quals es va resistir incansablement. “Petra va eclipsar Lorenza Böttner com a artista”, diu el filòsof Paul B. Preciado, el comissari de la mostra Rèquiem per la norma, que es pot visitar a La Virreina Centre de la Imatge fins al 3 de febrer. Dir “comissari” és fer curt, perquè, a més de treure a la llum el llegat de Böttner, li ha donat un cos teòric que beu de les reflexions que va fer la mateixa artista per fugir d’una maquinària institucional que l’anul·lava. “No és una exposició habitual, sinó que rescata i dona visibilitat a una obra que havia sigut ocultada per la història institucionalitzada de l’art”, diu Preciado.
Lorenza Böttner va néixer com a Ernst a Xile. Als vuit anys li van amputar els braços després d’electrocutar-se quan va enfilar-se a un pal de la llum per agafar un niu, i va rebre tractament entre els nens alemanys afectats per la talidomida. Després es va formar en belles arts a Kassel. “El que és radical en l’obra de Lorenza Böttner no és només el contingut, sinó que també va inventar un marc de representació en què el cos amb diversitat funcional es representa a distància dels discursos mèdics i del freak show ”, explica Preciado. A partir d’aquesta base, l’obra i el pensament de Böttner es disparen en una “autoficció d’una multiplicitat incessant”: en la intimitat fa uns delicats dibuixos a tinta, alguns dels quals inclouen arquetips del que és femení. Pinta amb pastel al carrer, obres damunt paper que considera “pintures ballades”. “L’art és una extensió prostètica del cos per produir la seva identitat”, subratlla Preciado.
Més contemporània que abans
En un altre dels vessants de la seva producció, parodia els cartells d’espectacles del segle XIX de personatges amb deformitats. I en el terreny acadèmic, en la seva tesina va buscar referents de la seva obra en artistes com Henri de Toulouse-Lautrec i Frida Kahlo. “L’obra de Lorenza Böttner és una reivindicació vitalista de la seva pròpia sexualitat i de la seva transformació de gènere -diu Preciado-. Supera la divisió entre normal i patològic i entre masculí i femení. La seva obra és avui molt més contemporània que en el seu moment. Hi ha artistes que han d’esperar que la història pugui rebre el missatge de la seva obra”.
El llegat de Böttner, que va morir a conseqüència de les complicacions provocades per la sida, s’ha conservat gràcies al fet que la seva mare el va guardar a casa. Abans de Barcelona, Preciado en va presentar una petita selecció en l’última edició de la Documenta de Kassel, de la qual Preciado va ser cap de programes públics i un dels curadors. Tant a Kassel com a La Virreina es pot veure una de les peces de les quals el comissari està més orgullós d’haver tornat a la llum, un autoretrat gegantí que Böttner va pintar amb empremtes dels seus peus. Després de Barcelona, el Württembergischer Kunstverein Stuttgart, que ja va acollir la polèmica La bèstia i el sobirà censurada al Macba, farà una versió ampliada de la mostra.
Una altra de les característiques de l’obra de Böttner és que va crear-se una “xarxa de suport”, sobretot quan va viatjar a Nova York. Va escriure a totes les institucions i va contactar amb tots els artistes i totes les galeries, “fins i tot amb Andy Warhol”. Però no va arribar a tenir visibilitat institucional: a Alemanya i a Nova York, on va representar el malson en què es podia convertir el Somni Americà, no va poder anar més enllà del context universitari i les petites sales. Això no la va aturar: al Documenta de Kassel VII, el 1982, en què no estava representada, Böttner va sortir al carrer amb els seus pastels i els seus fulls de paper i es va posar a pintar a la vista de tothom. “L’art de Lorenza Böttner és d’acció directa, de guerrilla. Va parasitar l’espai de la Documenta VII i va convertir un carrer en un gran espai expositiu. El carrer és el lloc real i vital en què es produeix l’art. La gent podia comprar les seves obres i a vegades les regalava”, diu Preciado.
