‘Verónica’, quan l’adolescència és el monstre

Barcelona“L’adolescent és un mutant”, assegura el director Paco Plaza (València, 1973). “Un dia comença a parlar amb la veu d’una altra persona, un altre dia es troba pèls en llocs on abans no en tenia... L’adolescència és especialment traumàtica per a les noies perquè també canvia la manera com les mira tothom. Tot d’una les transformen, les arrenquen d’un lloc i les ubiquen en un altre. La sensació d’estranyesa és la mateixa que podria sentir un home llop”.

El trauma de fer-se gran i la por que comporta el viatge misteriós i brutal de créixer és el material simbòlic amb què treballa Plaza a Verónica, que avui arriba als cinemes. El material documental del film, en canvi, és un dels casos més cèlebres dels cercles paranormals, l’expedient Vallecas, l’estranya mort d’una adolescent en què l’informe policial parla explícitament de “fenòmens inexplicables”. A Plaza, codirector de [REC] juntament amb Jaume Balagueró, el projecte va arribar-li per encàrrec de la productora Apache. “Es podrien fer moltes pel·lícules a partir del cas de Vallecas: una reconstrucció fidedigna dels fets, un film sobre un policia que és testimoni d’un succés paranormal, etc. Però a mi el que m’interessava era parlar del pas de la infància a l’adolescència, del vertigen de deixar de ser tu mateix”, explica.

Verónica, doncs, va més enllà del territori d’Iker Jiménez i opta per explicar la història a través dels ulls d’una noia de 15 anys, la gran de quatre germans, obligada a assumir rols d’adulta perquè la mare es passa la vida treballant al bar familiar i el pare va morir en un accident. L’intent de contactar amb el pare a través de la ouija durant un eclipsi solar és el detonant d’un fenomen que sacseja la Verónica. Fenomen sobrenatural? Depèn de com t’ho miris. “Treballant en el guió vaig parlar molt de Jung amb un psicòleg, de com la projecció del nostre inconscient condiciona que codifiquem un succés com a paranormal -explica Plaza-. Al rodatge de Verónica es van trencar moltes coses i tothom deia: «Ai, quina por». Però estic segur que al rodatge d’ Ocho apellidos vascos també es van trencar moltes coses i ningú es va imaginar res estrany. La teva percepció marca què és sobrenatural i què no ho és. La pel·lícula ho aborda des de la perspectiva de la Verónica, que sí que hi creu, però quan entra en escena el policia la percepció és diferent. Cada persona veu el que està condicionada per veure”.

El terror és a Vallecas

Durant molt temps el cinema de terror espanyol ha tingut el vici d’ambientar les històries en un espai indefinit i deslocalitzat, estratègia que es fa servir per atreure les vendes internacionals. Verónica, en canvi, és un film fortament arrelat a un lloc i un moment, la Vallecas del 1991, un barri d’edificis terrorífics de maó vermell i mirades depredadores al carrer. “Les pel·lícules que podrien passar en qualsevol ciutat al final no passen en cap”, sentencia Plaza. Tampoc la Verónica és una “noia random ”, sinó una adolescent de classe obrera i col·legi de monges obligada a créixer abans d’hora que s’estima els seus germans i que escolta Héroes dels Silencio com si l’hi anés la vida. Plaza també ho feia quan tenia la seva edat. “Va ser la banda sonora de molts moments màgics d’aquella època -recorda-. I vaig estar a punt de titular el film Entre dos tierras, com la cançó”. Els temes del grup encaixen inesperadament bé en el context d’un film de terror, segons Plaza, perquè Héroes del Silencio “sempre flirtejava amb l’estètica gòtica, però no com Rob Zombie, sinó des d’una idea més romàntica”. I en un doble salt mortal, el director també lliga la història del film amb el context sociohistòric. “L’Espanya del 91 era un país que està a punt de viure els Jocs Olímpics, que inaugura l’Espanya moderna. Un país adolescent que es desperta de la infància i surt al món. Una Espanya que menstrua”.

El terror costumista de Plaza, que continua d’alguna manera la línia de [REC] i [REC] 3 -trobem a faltar el sentit de l’humor, però-, troba el seu còmplice perfecte en la debutant Sandra Escacena, l’actriu que van descobrir el primer dia del càsting. “Va ser amor a primera vista -confessa Plaza-. Ens vam passar els sis mesos de càsting comparant la resta d’actrius amb la Sandra. Té una mena d’empatia automàtica que em recorda la d’Anna Torrent”.