Tres dones soles confrontades a la realitat

‘Un tret al cap’ SALA BECKETT 8 DE JULIOL

Un tret al cap sembla en primera instància una obra sobre la manca d’ètica al periodisme. Certament que hi ha una superficial denúncia en aquest sentit i que és una de les trames de la funció. Però en el fons Pau Miró ens parla de la solitud, de la precarietat de la feina, de la manca de reconeixement, de com assumir el errors i de la necessitat de perdonar a través de la vida de tres dones confrontades amb las seves realitats.

Emma Vilarasau és una afamada periodista que acaben d’acomiadar de la feina i que rep la visita d’una jove (Mar Ulldemolins) que li proposa investigar les males pràctiques d’una gran empresa de productes alimentaris. La noia està desesperada perquè es faci justícia, i també per treballar, i irromp com un cicló en la vida de la periodista i la seva germana (Imma Colomer), una escriptora de literatura infantil que ha tornat a la casa familiar on totes dues havien crescut i d’on la periodista no havia marxat mai.

Un tret al cap qüestiona la integritat del periodisme (força més que ho podria fer) i assegura que els fets que s’expliquen són reals, cosa que ni dubtem, però ens resulta poc creïble la hostilitat inicial de la periodista cap a la noia que li ofereix un possible gran reportatge. Llevat d’aquesta petita apreciació, fruit de la pròpia experiència, l’obra emana veritat i funciona de meravella, sobretot pel que fa a la relació entre les dues germanes, brillantment servida per Vilarasau i Colomer. En aquesta relació ens sembla veure el Miró més commovedor, l’autor que observa el comportament humà sobre un entorn on és barregen dolor i afecte. És genial la naturalitat i credibilitat de Colomer, la germana gran, i la química que s’estableix amb Vilarasau. Al final, Miró aposta del tot per l’ètica malgrat les conseqüències i tanca la funció amb una mena de conte que defensa la dignitat fins a la mort.