Tota la immensitat de Fortuny

MadridNo és només la primera retrospectiva que ofereix, sinó molt més: una revisió completa de la seva obra. Fins al 18 de març al Museu del Prado es pot visitar Fortuny (1838 - 1874), una exposició que repassa totes les etapes en la curta vida del pintor de Reus. Amb la col·laboració especial del MNAC -on descansen bona part de les seves pintures- i del Museu Fortuny de Venècia, el Prado mostra un total de 169 obres de l’artista, 67 de les quals no havien sigut mai exposades fora de les seves col·leccions i 12 són totalment inèdites.

L’objectiu del comissariat és fugir del tòpic que Fortuny era només un pintor virtuós que saciava els delits burgesos del moment i acceptava tots els encàrrecs comercials. L’exposició fa una revisió completa de la seva obra i el mostra com un home d’orígens humils amb l’afany total de reversionar les tècniques artístiques. No només l’aquarel·la, sinó també l’aiguafort i el dibuix.

De Reus a Roma

La Diputació de Barcelona el beca per aprendre dels clàssics

Fortuny va començar de molt avall. Orfe de pares, el va criar un avi fuster que coquetejava amb l’escultura i li va forjar una gran estima per la tècnica. El treball ben fet. De l’escola municipal de Reus saltaria a estudiar belles arts a la Ciutat Comtal. Però l’èxit de Fortuny difícilment hauria arribat mai si no fos per la Diputació de Barcelona, que el beca el 1858 per estudiar els clàssics a l’Acadèmica Gigi de Roma. És llavors quan comença a destacar com a aquarel·lista, com a Il Contino, del MNAC, en què es veu un jove del segle vestit del XVIII a Roma i que anuncia la seva dedicació pel gènere historicista.

Explosió africana

El Marroc revoluciona la seva forma de pintar

Dos anys més tard, amb només 22 anys, farà el salt de la seva vida. També gràcies a la Diputació de Barcelona viatja al Marroc. L’objectiu és pintar la guerra, com en La batalla de Wad-Ras (El Prado). Els colors es fan més intensos i la llum més clara mentre no para de dibuixar escenes costumbristes, sobretot amb aquarel·la. Tal com li va ensenyar el seu avi, utilitza constantment la imaginació i barreja escenes viscudes amb reelaborades. Són les Fantasies àrabs, que ja no desapareixeran al llarg de tota la seva vida. El Prado n’ha portat de col·leccions de tot el món. Des dels Estats Units a Itàlia passant per Qatar. Fortuny ja no abandonarà mai l’essència àrab d’obres com El fumador d’opi, de l’Ermitage, on mescla aquarel·la, guaix i tinta xinesa.

El repte de l’aiguafort

Es proposa innovar en el gravat i fa moltes proves només per a ell

Una de la novetats més importants de la mostra és que s’exposen per primer cop una sèrie d’aiguaforts de Fortuny, una obsessió del pintor força desconeguda. Durant la dècada dels 60, i sempre en privat -sense afany de vendre-, intenta innovar en el gravat. Se n’adona, quan torna del Marroc, que és una de les millors tècniques per suggerir ambients misteriosos. N’és una prova l’ Anacoreta, del qual el museu en mostra tant la làmina de coure com tres estampacions.

Les còpies dels mestres

Aprofita el casament a Madrid per passar molt temps al Prado

L’èxit no arribarà a Fortuny fins al 1870, deu anys després de trepitjar el Marroc. Però no hauria sigut possible sense el seu treball sistemàtic. Una altra de les novetats de l’exposició és la mostra de desenes de còpies i reinterpretacions dels mestres del Renaixement i del Barroc. El 1967 es casa amb Cecília de Madrazo a Madrid i aprofitarà per passar llargues hores al Prado. “Cada dia vaig coneixent que hi ha més afinitat entre el que Goya buscava i el que busco jo”, escriurà llavors.

La catarsi de París

El 1870 ven ‘La vicaria’ per un preu desorbitat i assoleix la fama

La venda el 1870 de La vicaria (MNAC), un quadre de costums inspirat en l’època de Goya, per un preu desorbitat llavors suposa el seu triomf internacional, però també una llosa que el fa sentir encotillat. El marxant Adolphe Goupil és molt exigent i conservador. Es multipliquen els quadres a l’oli com L’elecció de la model, en el qual un grup d’homes es rifen una dona despullada, que va pintar per al seu principal col·leccionista, William H. Stewart.

El refugi de Granada

Fuig dels col·leccionistes de París i troba la felicitat a l’Albaicín

París no agrada a Fortuny, i ràpidament buscarà refugi en un lloc amb aroma àrab. A l’Albaicín, a Granada, trobarà la pau durant dos anys que seran més que prolífics. La naturalesa cobra vida amb mil detalls, en una sèrie de petits olis i moltes aquarel·les sobre paper. Com Niña entre árboles en la cuesta del rey chico, que s’exposa per primer cop i està ambientada als jardins de l’Alhambra. O La Carrera del Darro, que mai havia sortit del Museu Britànic per exposar-se.

La passió per col·leccionar

Converteix l’ atelier a Roma en un museu d’objectes per inspirar-se

La tercera gran dimensió nova que mostra l’exposició és l’afició a col·leccionar de Fortuny. Els detalls de les seves pintures no són casuals: mobiliari, gerros, cascs iranians del segle XVIII, tapissos... El virtuosisme dels seus olis s’explica pel seu atelier de Roma, on munta grans escenaris per ambientar els quadres. El recorregut recull el seu objecte preferit: un cofre hispanomusulmà del segle XI que la seva dona no es vendria fins a la Primera Guerra Mundial perquè ja no tenia més diners.

L’epíleg japonès

Al final de la seva curta vida, canvia de llenguatge

El 1874 comença a coquetejar amb un nou llenguatge: el més orientalista, japonès. I una mostra esplèndida són Els fills del pintor al palau japonès, al seu saló a Portici, al sud de Nàpols. “Ara puc pintar per mi, al meu gust, quan em ve de gust: és el que em dona esperança de progressar i mostrar-me amb la meva pròpia fisonomia”, escrivia tres mesos abans de morir. Revolucionari de l’aquarel·la, innovador en el gravat, el pintor més internacional de la Península juntament amb Goya i Picasso. Què més hauria pogut ser Fortuny si no hagués mort de cop als 36 anys?