“La Rosa us voldria abraçar a tots, un per un”

BarcelonaL’oratori del Tanatori de Sant Gervasi va quedar petit ahir al migdia per als centenars de persones que van assistir al comiat de Rosa Novell. A un quart de tres va començar a sonar el preludi de la Suite número 1 per a violoncel en Sol major de J.S. Bach, una peça bellíssima que amb només un parell de minuts glaça la sang a qui l’escolta.

La tocava Fanny Silvestre, que va acompanyar l’actriu en recitals de poesia com el que Queco Novell recordaria durant les seves paraules, al final de l’acte: “Vam pujar a Viladrau a veure-la recitar l’estiu passat, després d’un any i un mes d’absència dels escenaris. La Rosa recitava Espriu, i es notava que li agradava perquè va voler fer una sessió molt llarga. Vaig pensar que el tumor no tenia ni puta idea d’on s’havia ficat. Havia anat a parar al cos d’una dona que li posaria molt difícil guanyar. Al final se n’ha sortit, ja ho sabeu”. Queco Novell tenia al davant més de tres-cents assistents, entre els quals hi havia nombrosos actors (Josep Maria Pou, Lluís Homar, Carme Elias, Eduard Farelo, Pep Cruz), directors (Joan Lluís Bozzo, Xavier Albertí), músics (Marina Rosell, Paco Ibáñez) i escriptors (Pere Gimferrer, Juan Marsé, Biel Mesquida, Enrique Vila-Matas, Carles Duarte).

Després de mencionar el documental que han estat rodant els últims mesos amb Agustí Villaronga, Isona Passola va recordar que amb la seva amiga Rosa havien arribat a la conclusió que “el text moralment indiscutible del Nou Testament eren les Benaurances ”. En va llegir algunes, entre les quals sobresortia, per la trista adequació: “Feliços els qui ploren: Déu els consolarà!”

Un viatge d’aprenentatge

L’escriptor Eduardo Mendoza va fer un petit recorregut -molt ben pronunciat tot i el dolor evident- pel “viatge llarg i sorprenent” que tots dos van emprendre “des que van detectar la malaltia a la Rosa”. Va dir: “Ha estat un viatge d’aprenentatge, on la Rosa ha mostrat les millors cares d’ella mateixa”. Quines són? “Tot i que era una persona de caràcter vehement, gens submisa, han anat sortint la tranquil·litat, la paciència i la dolçor. En tots els centres per on ha passat, ni tan sols quan la sotmetien a tractaments dolorosos, ella mai no ha deixat de donar les gràcies”.

Mendoza va recordar un dels costums de la Rosa que el posava “molt nerviós”. Sempre que es trobava “amb un conegut remot, s’havia d’aturar i saludar-lo amb una abraçada”. “Jo creia que era una pèrdua de temps -va dir-. Però més endavant vaig entendre que aquesta atenció especial que dedicava a cadascun era el mateix que feia al teatre: sempre intentava arribar fins a l’últim espectador. Avui la Rosa us voldria abraçar a tots, un per un”. Queco Novell va destacar que era una dona “valenta, molt lluitadora, constant, impressionantment tossuda: això la va portar a fer grans coses i a aconseguir moments inesborrables de la història del teatre”. Novell va donar pas a un enregistrament en vídeo de la seva germana recitant el serè i corprenedor Cambra de la tardor, de Gabriel Ferrater. L’acte va acabar amb una llarga ovació.