Robert Pattinson: “Ja hi ha prou pel·lícules de merda al món”

Enviat Especial A Sant SebastiàRobert Pattinson (Londres, 1986) no es va parar a fer-se fotos amb els fans que esperaven dimecres la seva arribada a Sant Sebastià, però l’endemà es va ficar la premsa a la butxaca parlant de tot amb una espontaneïtat poc habitual en un actor de la seva fama; tanta, que sovint deixava caure un “ui, potser això no ho hauria d’haver dit” acompanyat d’una rialla nerviosa i entremaliada. Pattinson passaria per simple mortal si no fos per una cabellera d’aquelles que només pot tenir una estrella de Hollywood. Significativament, a High life, la sensacional i complexa incursió de Claire Denis en la ciència-ficció que presentava dijous a Sant Sebastià, l’actor porta el cap rapat.

Quin poder tens en aquest moment de la teva carrera? ¿Pots fer que una pel·lícula independent com High life es produeixi només pel fet de protagonitzar-la?

No, de cap manera. De fet, ni tan sols va ser fàcil per a mi estar en aquesta pel·lícula. Hi ha actors que llegeixen guions i diuen: “Vull fer aquest personatge”. Però jo el que vull és treballar amb directors i, de vegades, passen anys fins que m’assec amb algú a qui admiro per discutir un projecte. En qualsevol cas, el finançament no depèn de mi; potser una mica, però no soc determinant. High life l’ha finançat la Claire, com totes les seves pel·lícules. No és com si jo arribés i fes màgia, no tinc aquest poder. Tret que vulgui fer una pel·lícula de vampirs, esclar. [Riu.] Aleshores sí que podria aconseguir diners, 20 dòlars com a mínim. Però ja hi ha prou pel·lícules de merda al món.

Després de la saga Crespuscle és evident que volies fer pel·lícules menys convencionals. ¿Creus que, malgrat tot, la gent encara et mira amb prejudicis?

Espero que no. Entre pel·lícula i pel·lícula de Crepuscle agafava qualsevol paper que m’oferissin i, sincerament, no sabia en quina direcció volia anar després. Però aleshores va aparèixer Cronenberg. Jo ni tan sols era conscient que podia treballar amb aquest tipus de directors. I va ser una experiència tan divertida i satisfactòria personalment... Cosmopolis és una pel·lícula molt singular que no intenta complaure el públic, ni tan sols té un públic. Quan fas pel·lícules de consum massiu saps que les veurà molta gent, però la majoria marxaran del cinema pensant que no està malament i l’oblidaran de seguida. Però amb films com Cosmopolis, que ni tan sols es poden veure en molts llocs perquè tenen una distribució pèssima, sé que al cap d’un parell d’anys algú la veurà per televisió i pensarà: “Oh, Déu meu, és la millor pel·lícula que he vist mai”. Quan la vam presentar a Toronto molts van marxar del cinema, però a la gent que es va quedar li va agradar molt. La connexió dels espectadors amb aquest cinema és més real. Cal ser ruc perquè la teva pel·lícula preferida sigui un blockbuster que ha sigut dissenyat perquè t’agradi [riu].

¿Hollywood continua oferint-te pel·lícules comercials o ja t’han deixat per impossible?

Per ser l’actor protagonista d’un blockbuster de Hollywood t’han d’agradar els esports més que a mi. Ni tan sols sé què vol dir ser comercial. Hi ha només tres o quatre actors que són consistentment comercials: Mark Whalberg i un parell més. La possibilitat que em donin una d’aquestes pel·lícules és molt baixa. Prefereixo fer films que intentin arribar a llocs interessants i actuar per als directors que admiro, els que han fet algunes de les pel·lícules que m’han canviat la vida. Al mateix temps, no sé quant temps ho podré fer. Encara hi ha productors que em veuen i pensen: “Amb ell segur que ens veuran els fans de Crepuscle ”; però no sé fins quan durarà, això. Per sort també comença a haver-hi directors, especialment joves, que volen treballar amb mi perquè admiren els cineastes amb qui he treballat últimament.

Tret del final de Crepuscle, no havies fet de pare abans de High life. Per a les actrius acostuma a ser un punt d’inflexió. I per a tu?

No ho he sentit així. És cert que al final High life acaba sent una història sobre la paternitat, però quan la vaig llegir, al principi, pensava: “Òndia, una història sobre l’incest!” [riu]. Creia que seria una pel·lícula molt boja i que, eventualment, el meu personatge acabaria tenint una relació amb la seva filla. I no, al final la seva relació és molt dolça. Però el que em va atreure de la història va ser allò que tenia a veure amb el tabú. Vivim en una societat en què resulta difícil explorar o simplement parlar d’alguns temes perquè s’ha decidit que són problemàtics i desapareixen del mapa, com si visquéssim en un estat totalitari. Per això m’agrada treballar amb gent que no té por d’explorar idees que fan sentir incòmoda la gent.

Claire Denis diu que la paraula sexe no li agrada per descriure un dels temes de High life. Però al film hi ha un aparell que s’anomena Caixa per Follar.

És curiós, perquè inicialment s’havia de dir Màquina de l’Amor. Sovint es descriu tot el que sigui sexual amb termes brutals i extrems, però en aquest cas... Va, això no és una màquina de l’amor, és un consolador gegant de metall! [Riu.] Clarament, s’ha de dir Caixa per Follar. La Claire té una relació molt especial amb les paraules, mai saps quina pot triar per definir una cosa.

¿Com és treballar en una pel·lícula de Claire Denis?

És difícil d’explicar. Per exemple, no et sabria dir de què va la pel·lícula, potser cap pel·lícula seva, però en totes hi ha alguna cosa intangible, la manera com ella veu el món. I com a actor és molt interessant formar part de tot això, no és com estar en una pel·lícula normal. No entens què aportes a la història, no saps ben bé què veu en tu, però definitivament hi veu alguna cosa. I crea una atmosfera molt bona, sempre està alerta del que passa al set. Tens la sensació que esteu buscant alguna cosa plegats, és molt satisfactori.

¿Hi ha cap diferència entre treballar amb un equip i un director europeu i amb un de nord-americà?

Treballar amb actors europeus és diferent, perquè venen de països on el cinema d’autor és important. Als Estats Units ja no es fa cinema d’autor i això afecta l’estil interpretatiu. Encara hi ha pel·lícules d’autor però no les veu ningú, com les que vaig fer amb Cronenberg. Abans, als Estats Units, aquest tipus de pel·lícules tenien públic, però ja no. L’altre dia veia Killing Zoe [de Roger Avary] i al·lucinava: més de la meitat de la pel·lícula està en francès sense subtítols... I és una pel·lícula nord-americana, una pel·lícula comercial dels 90! Què li ha passat al públic? S’han tornat idiotes.

Has treballat amb grans directors. T’agradaria dirigir?

De jove pensava que sí però no sé si seria un bon director. Soc una persona molt desorganitzada i bona part de la feina dels directors és organitzar. I cal tenir una voluntat de ferro, mentre que fer d’actor et fa ser cada vegada més mal·leable i menys tancat de ment. És impressionant veure la Claire en un rodatge, dient a 200 persones el que han de fer i el que no, renegant tota l’estona... Però jo seria incapaç d’imposar-me, arribaria a compromisos amb tothom.