La Resistència: ni tan massiva ni tan francesa

BarcelonaA finals dels anys 30 la premsa satírica francesa, com Le Rire, feia mofa dels dirigents nazis. Als carrers també es combatia el feixisme. A la segona meitat dels anys vint hi havia enfrontaments entre militants comunistes i els feixistes de les Joventuts Patriòtiques (JP). “El 1925, en un míting a Montmartre, hi va haver incidents i quatre membres de les JP van acabar morts i una trentena més ferits”, explica l’historiador Carles Viñas. L’endemà, L’Humanité publicava: “Els feixistes han collit el que van sembrar. Els treballadors no tolerarem que ningú ens desafiï en el nostre territori”.

Tanmateix, tot va canviar quan la inexpugnable Línia Maginot no va servir per aturar l’avenç de les tropes alemanyes. “L’ocupació de França va ser molt ràpida; els soldats de Hitler hi van entrar el maig del 1940, i el 14 de juny ja ocupaven París. En sis setmanes van perdre la vida 100.000 francesos, i més d’1,5 milions van ser fets presoners; les carreteres es van omplir amb més de 8 milions de refugiats que fugien cap al sud. França estava en xoc”, resumeix l’historiador Daniel Roig.

No va ser gens complicat convèncer els polítics francesos perquè firmessin l’armistici. “L’opinió pública només volia que s’acabés tot, i la crida que va fer des de París el general Charles de Gaulle per resistir pràcticament no va arribar a ningú”, diu Roig. Philippe Pétain va demanar l’armistici tan sols tres dies després que els alemanys entressin a París i, al juliol, els diputats de l’Assemblea Nacional reunits al casino de Vichy van decidir atorgar plens poders a Pétain amb 569 vots a favor i 80 en contra. “L’únic que va aixecar certes discrepàncies va ser una clàusula que establia que els refugiats alemanys havien de ser deportats a Alemanya; hi va haver certa oposició, però es va fer”, diu Roig.

El 24 d’octubre, Pétain i Hitler es van reunir a Montoire per consensuar la lletra petita de la col·laboració i van començar les depuracions. “El 1940 no hi ha resistència, només algun grup d’activistes i alguna pintada”, detalla Roig. L’actitud dels soldats alemanys no tenia res a veure amb la que tenien a l’Europa de l’Est, perquè als francesos els consideraven iguals. Hi havia orquestres militars als parcs i els excessos dels soldats contra la població es castigaven. Es calcula que entre el 1942 i el 1943 van néixer entre 50.000 i 80.000 nens fills de soldats alemanys i dones franceses.

La bomba a Barbès

El primer atemptat de la Resistència francesa

L’agost del 1941 un escamot de joves comunistes francesos va disparar un tret a un soldat alemany a l’estació de metro parisenca de Barbès-Rochechouart. Va ser el primer atemptat mortal de la Resistència. A partir de la primavera d’aquell any es van intensificar els atemptats amb explosius i va anar augmentant la intensitat de l’activitat d’una Resistència molt plural: hi havia gaullistes, comunistes, democratacristians, simpatitzants d’extrema dreta, espanyols... El novembre del 1942 l’exèrcit alemany va ocupar la França lliure i ja no es va limitar a tocar música als parcs, sinó que va augmentar la repressió. “A partir del 1943 ja podem parlar d’una Resistència amb cara i ulls que havia aconseguit molts voluntaris, sobretot quan Alemanya va imposar que els joves francesos anessin a treballar a Alemanya amb el Servei de Treball Obligatori”, relata Roig. Segons dades de la historiografia francesa, entre 200.000 i 400.000 persones, d’una població de 40 milions, van participar en la Resistència.

Editors contra Pétain

L’actitud combativa d’Émile-Paul Frères

Hi va haver editors, periodistes i escriptors que van decidir resistir i no acatar el règim de Vichy. Entre aquests hi havia la combativa editorial Émile-Paul Frères, que havia publicat, entre molts altres llibres, El gran Meaulnes d’Alain-Fournier. Des de l’editorial es distribuïa propaganda contra els ocupants: “Resisteix! És el crit que surt dels nostre cors en aquests moments d’angoixa per com està la nostra pàtria. És el crit de tots els que no ens resignem, de tots els que volem complir amb el nostre deure”.