'Rambo: last blood', a les muntanyes de la bogeria
Crítica de la nova pel·lícula sobre l'antiheroi protagonitzat per Sylvester Stallone
Direcció: Adrian Grunberg. Guió: Matthew Cirulnick, Sylvester Stallone i Dan Gordon. 90 min. Estats Units, Espanya i Bulgària. Amb Sylvester Stallone, Paz Vega i Óscar Jaenada.
En l'última seqüència de 'John Rambo' (2008), l’antiheroi de Stallone tornava a casa en un pla bellíssim propi d’un 'western' crepuscular de John Ford. La sensació era que per fi trobava la pau. Tanmateix, aquesta tesi es desmunta en els primers minuts de 'Rambo: last blood', quan descobreix que viu sota terra del ranxo familiar. Casa seva és un entramat circular de túnels que recreen els del Vietnam, amb una forja de metall inclosa per fabricar les seves armes i la ment pertorbada d’un exsoldat marcat per la violència. La cinquena entrega és la més tenebrosa de la franquícia, el retrat nihilista i el descens als inferns definitiu d’un Rambo convertit en un mite de tragèdia grega que destrossa tot el que toca.
L’eix central de la història torna a ser la innocència corrompuda i la incapacitat de protegir el que t’estimes; en aquest cas, la filla adoptiva de Rambo segrestada per un càrtel mexicà, un fet que posa en marxa una venjança 'gore', suïcida i visceral que cita la Lynne Ramsay d’'En realitat, mai vas estar aquí' (2017) i els banys de sang de les pel·lícules de samurais. 'Rambo: last blood' no és una fantasia trumpiana, sinó tot el contrari, una de les al·legories, passades pel cinema d’acció comercial, més salvatges fetes mai sobre els monstres que generen les guerres creades pels Estats Units. Un film molt valent per la incorrecció política que gasta.
