Raimon s'endinsa en la memòria amb un somriure

BarcelonaNo és cap novetat la capacitat per remoure que té Raimon quan canta sobre aquell "silenci antic i molt llarg de gent que va alçant-se des del fons dels segles, de gent que anomenem classes subalternes". És una cançó del 1975 que segueix ben vigent i que podria tenir categoria d'himne en qualsevol assemblea sorgida del 15-M. També va funcionar aquest dijous al Palau de la Música, en el primer dels quatre recitals antològics de Raimon. Alguns versos de 'Jo vinc d'un silenci' van activar antigues militàncies, la de la gent més connectada generacionalment amb el cantautor de Xàtiva, però també la dels més joves, menys nombrosos però també presents. Va passar el mateix el 30 de novembre del 2012 al Liceu, quan la mateixa cançó va activar alhora l'eix nacional i el social.

És una de les grandeses de les grans cançons, que escapen del control de qui les crea perquè sigui la gent qui les faci seves i les interpreti com vulgui. Al Palau, com al Liceu, el vers "qui perd els orígens perd identitat" va desfermar els crits d'independència. L'única diferència va ser que dies abans del concert Raimon havia declarat que no és independentista perquè no ho té clar. Per tant, era fins a cert punt lògic viure amb expectació quina seria la resposta de Raimon, un home que aplaudeix l'exercici de la llibertat, que comparteix dubtes amb serenor i respecte i que reclama que el primer que s'ha de fer al Principat és votar. La resposta de Raimon va ser acabar la cançó que recorda que ve "d'una lluita que és sorda i constant", somriure i tot seguit cantar 'Al vent', acompanyat per una ovació unànime.

Així va tancar un concert en què va omplir el Palau de cançons que conviden a reflexionar, a emocionar-se, a cridar i aquest cop també a compartir la nostàlgia amb un home que, com va cantar a 'Mentre s'acosta la nit', té "més records que projectes". És possible que el País Valencià que recorda en cançons com 'He passejat per València, sol' ja no tingui res a veure amb l'actual, per exemple, amb el de Feliu Ventura, l'altre gran cantautor de Xàtiva. Però tot i així, el viatge per la memòria que va fer Raimon en peces com 'Punxa de temps', 'Quan jo vaig nàixer' o 'Quan creus que ja s'acaba' ajuden a comprendre la por al retorn dels temps dels monstres, sobretot al País Valencià i a les Balears, on les mobilitzacions s'alcen contra la involució dels mateixos governants, que arraconen drets i llengua.

Raimon, veu dolça en les cançons d'amor –especialment intens a 'Com un puny' i quan va citar a Espriu–, veu de granit quan tocava serrar les dents, va començar el concert després que el Cor Mitjans de l'Orfeó Català interpretés dues emocionats versions de 'D'un temps, d'un país' i 'Diguem no'. "Ben cantat per gent jove, no com jo", va dir el cantautor nascut l'any 1940, que va estar acompanyat per la seguretat que donen Miquel Blasco (guitarra), Pau Domènech (clarinet i saxo), Fernando Serena (contrabaix) i Joan Urpinell (guitarra): elegants, còmplices i imaginatius, com quan Serena va invocar 'La Internacional' tocant el contrabaix amb l'arc a 'Punxa de temps'.

El recital va tenir dues parts, amb una pausa d'uns quinze minuts, i efectivament va ser antològic, perquè Raimon va fer un repàs de les seves diferents edats i temàtiques, des dels orígens, quan explicava el present de joventut, a l'actualitat, com va fer en estrenar 'I nosaltres amb ell'. És aquesta una cançó existencial, sobre el pas del temps i la recerca d'identitat, amb versos com "no sé qui sóc i encara no sé qui era", però que també retrata un present en què "la gent que pot no vol i la gent que vol no pot" i en què "intenten amb lleis i violència esborrar diversitats i negar la diferència". Així mira Raimon un dia a dia contradictori, potser il·lusionant però també convuls.

Evidentment, no hi va faltar el Raimon que ha contribuït a popularitzar la poesia d'Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Joan Timoneda, Jaume Roig i Anselm Turmeda, i el públic ho va agrair ovacionant 'Veles e vents', responent amb afecte a l'enlairament líric de 'La balada de la garsa i l'esmerla', seguint amb atenció l'enamorament de 'Só qui só' i compartint l'humor macabre d''Espill' i la sàtira d''Elogi dels diners'. Tot plegat, més de dues hores tancades amb tot el públic dret aplaudint el somriure d'una llegenda, tot un Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que, contràriament al que diu a 'Mentre s'acosta la nit', segurament encara té projectes o, si més no, coses a dir perquè tothom hi pugui reflexionar, independentment del que pensi cadascú. Això és una de les funcions de l'art.