Raimon segueix imparable a Barcelona

BarcelonaUn dia després de fer 75 anys, Raimon va tornar a posar a prova la fidelitat del públic barceloní més veterà, que una vegada més va fer costat al tro de Xàtiva omplint L’Auditori, on també actua avui, i ovacionant-lo dret quan va tancar el primer bis amb Al vent. La relació entre Raimon i els espectadors de Barcelona és indestructible. Fa tres anys va omplir el Liceu per celebrar cinquanta anys de carrera. El 2013 va homenatjar Espriu a L’Auditori i l’any passat va exhaurir les entrades per als quatre concerts que va oferir al Palau de la Música. I en cap cas han sigut actuacions de comiat, sinó de continuïtat. Ara explica que comença a pensar en “la jubilació”, tot i que de moment no abaixa el ritme.

Reconeix que té “més records que projectes”, tal com va cantar ahir a Mentre s’acosta la nit, però no té cap intenció de deixar els escenaris. “Ara me bolcaré sobre València perquè hi ha molta gent que no m’ha sentit mai”, explicava Raimon diumenge passat a l’ARA. És com si el recent reconeixement com a fill predilecte de Xàtiva hagués afegit empenta a un home que de tota manera manté una energia poc habitual en cantants de la seva edat.

Energia i també solidesa, perquè segueix amb la veu clara i ferma, i sobretot expressiva, com quan transmet tota la profunditat de cançons com La nit i Com un puny. Aquest cop la camisa vermella va posar color en la foscor d’un Auditori expectant que a les nou del vespre va rebre Raimon i el seu quartet de confiança amb un aplaudiment afectuós que uns minuts després ja va ser més sorollós quan va cantar Quan jo vaig nàixer.

“Farem un recital ben complet i ben fet, com sempre”, va dir Raimon. I així va ser. Tot va començar gronxant-se en la Mediterrània d’ A l’estiu quan són les nou, Si miraves l’aigua i Mentre s’acosta la nit. Dret al centre de l’escenari, va estar ben assistit musicalment per Joan Urpinell (guitarra), Fernando Serena (contrabaix), Miquel Blasco (guitarra) i un Pau Domènech (clarinet) que va fer servir la melòdica per vestir la nostàlgia rebel de Punxa de temps. Serè i segur, Raimon va recordar que el que està passant avui a l’Iraq i a Síria “ve de lluny”, i per corroborar-ho va cantar Bagdad 91. I abans, per presentar De nit a casa, va portar al present l’estat d’excepció del 1969, quan el franquisme va decidir que tocava ficar la por al cos a qui s’hi resistia.

Com és habitual, el concert va tenir dues parts separades per una pausa d’uns deu minuts. La primera va acabar ben amunt, amb La nit. En la segona va dedicar força espai als poetes, mostrant novament el Raimon més juganer a l’Elogi dels diners i Espill, i es va tancar amb una emocionant interpretació de Com un puny amb els delicats colors de les guitarres.

“Deixeu-me parlar, que fins ara no he dit res!”, va fer broma en tornar a sortir per oferir uns bisos que va començar amb He mirat aquesta terra, sentides paraules d’Espriu. I, tot seguit, Veles e vents. Després d’ Al ven t, el públic va decidir que no en tenia prou i va cridar insistentment “diguem no” fins que Raimon va tornar a sortir a l’escenari. “No teniu compassió!”, va exclamar amb un rialla passades les onze de la nit. I aleshores sí, públic i cantant van compartir Diguem no.