Raimon reviu al Liceu 50 anys d'història i cançons

BarcelonaTocades les nou del vespre, amb camisa vermella i pantalons negres, Raimon va trepitjar l'escenari del Liceu. Els aplaudiments del públic que omplia el teatre de la Rambla van rebre l'home que fa cinquanta anys va fer el primer concert a Barcelona, al Fòrum Vergés. Uns minuts abans se sentia gent demanant com seria el concert, quin seria el repertori. "Mentre preparàvem el recital, pensava quin recital faria. Perquè té una coseta especial", va dir Raimon. El record el va dur a aquell dia del 1962 quan tres pares fundadors dels Setze Jutges, Miquel Porter, Josep Maria Espinàs i Delfí Abella, el van anar a veure a Castelló. Van parlar en una taverna, "amb cacauets i vi", i al cap de poc Raimon va viatjar a Barcelona, "amb el bitllet pagat per Joan Fuster".

Tot això ho va explicar ahir per refermar la importància que la ciutat va tenir i encara té per a ell. El monòleg va continuar fins que el mateix Raimon va informar que la resta de la història es pot seguir a l'exposició de l'Arts Santa Mònica. I aleshores, armat amb la guitarra, va cantar Al vent , amb la qual cosa capgirava la lògica d'un recital convencional per introduir la d'un recital antològic.

La pedra i Som van completar la primera terna, prou eloqüent per intuir com aniria la nit: amb la veu poderosa i una instrumentació delicada, amb el detallista i juganer clarinet de Pau Domènech. I el públic, més respectuós que entusiasta, potser amarat de la solemnitat històrica.

Tot i que l'homenatge era a Barcelona, de seguida van arribar la nostàlgia valenciana de les composicions de l'últim disc, Rellotge d'emocions : He passejat per València , amb el seu homenatge als poetes, Si miraves l'aigua i la divertida Punxa de temps , "petita descripció d'una escena familiar" amb la seva mare: o com la Internacional pot esdevenir una cançó infantil de revolta. La dialèctica històrica va tornar a aparèixer amb País Basc , Bagdad 91 , 13 de març, cançó dels creients i 18 de maig a la Villa . Cada cançó la va contextualitzar en el moment de la composició, i cada paraula reflectia mals del passat i actituds de resistència que no cal perdre, com la solidaritat amb el moviment obrer d'aquell concert al Price l'any 1968. El públic va aplaudir quan Raimon va recordar el compromís polític de la cançó dels anys 60, i va compartir el desencant del cantautor de Xàtiva quan va criticar la suposada "transparència" informativa durant la primera Guerra del Golf.

Amics i poetes

Després d'un primer bloc d'una quinzena de cançons i d'un petit descans, Raimon va obrir la segona part amb Quan jo vaig néixer . Bon començament, perquè va ser un dels moments en què els aplaudiments, més aviat poc calents, van assolir una temperatura més alta. Era l'hora dels records, dels amics i dels poetes, i també del Raimon que va rondinar perquè l'aire condicionat estava massa alt. Ho va dir somrient, però de manera implacable.

Els poetes van centrar aquest bloc: Ausiàs March i Salvador Espriu. I tot i la solemnitat, Raimon va trobar el moment per a la broma quan va presentar Cançó de la plenitud del matí . "És la que més li agradava a l'Espriu del disc de les Cançons de la roda del temps , i també a l'Annalisa. A mi me n'agrada més una altra, però com que són majoria...", va dir. També hi va haver espai per a petites miniatures poc habituals en els seus concerts com ara Lector de poesia i per a la memòria de Joan Miró i Antoni Tàpies ( Terra negra ). El caliu polític el va posar Sobre la pau , dedicada a Che Guevara però inspirada pels "25 años de paz " de Franco.

Tocades les onze de la nit, Raimon va començar un bis que va anar in crescendo : Veles e vents , He mirat aquesta terra i Jo vinc d'un silenci . El Liceu va aplaudir el vers "qui perd els orígens perd identitat" i en acabar es va animar a cridar "independència", abans que Raimon ataqués D'un temps d'un país . I amb Digue'm no tot el Liceu va cridar. Al vent , un altre cop, va tancar el recital.