RCR: “El fet de ser tres, un grup, et dona més força”

OlotRafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, els RCR, tenen el despatx a l’Espai Barberí, una antiga foneria d’Olot. Tot i les intervencions que hi han fet, l’edifici no ha perdut l’aire fabril i alhora popular. El seu segell ja es veu abans d’entrar-hi: l’intèrfon és una placa metàl·lica i, en lloc d’haver de prémer un botó, sembla que convida a trucar a la porta de la manera tradicional. Viuen dies intensos: una setmana després de fer-se públic que han guanyat el premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes, encara concedeixen entrevistes. I divendres van inaugurar una nova obra internacional: la mediateca Waalse Krook, a Gant. Els RCR parlen calmadament i amb meticulositat, envoltant el periodista. La seva proximitat imposa.

Es tanca un cercle. Un viatge al Japó va marcar un abans i un després en la seva trajectòria, i el 20 de maig rebran el Pritzker al Palau Akasaka de Tòquio.

Ramon Vilalta. Ens fa una il·lusió tremenda. No sabem si té a veure amb nosaltres, perquè cada any el lliuren en una ciutat diferent. Si ens ho haguessin demanat, potser hauríem triat el Japó.

Per què va ser tan decisiu aquell vi atge?

Rafael Aranda. Fins al viatge al Japó, cadascú de nosaltres treballava a la seva taula de dibuix i fins i tot érem en diferents espais, i aleshores vam entendre que havíem d’estar en un únic espai i en una única taula, va ser important. No és tan obvi. Quan estudies arquitectura, et fan entendre l’arquitectura molt individualitzada. Fa 30 anys cadascú de nosaltres hauria pogut tenir el seu despatx individual, era possible, ara ja no. Nosaltres vam venir tenint clar que volíem estar junts.

R.V. Ens agrada pensar que la suma de les parts és més que cadascuna d’elles. Es produeix un procés molt més ric. També ens agrada parlar d’equilibri, però entès com un dinamisme constant entre extrems. L’equilibri no és una cosa estàtica sinó que te’n pots anar d’un extrem a l’altre. Però compartint entre tres unitats trobes una mena d’equilibri en continu moviment. El fet d’estar a la mateixa taula ens va facilitar les converses i que els papers es belluguessin entre nosaltres.

R. A. Hem après de nosaltres mateixos i hem fet que sigui possible, perquè per a nosaltres era important.

¿Algú que els conegui a fons veuria que algunes obres tenen més el segell d’un de vostès?

R.V. Que ho provi!

Carme Pigem. Els processos de l’arquitectura són molt llargs, de cinc o set anys com a mínim des que comença el concurs o es produeix l’encàrrec fins que es construeix l’obra. Durant aquest procés, hi ha moments que hi ha més energia de l’un o de l’altre. En un procés tan llarg, passa de tot.

A més d’aquest viatge, han posat l’accent en el fet que van estudiar a l’Escola d’Arquitectura del Vallès i no a la de Barcelona. ¿Creuen que treballen des de la perifèria o des dels marges?

R. V. Som optimistes i no teníem plena consciència que si tornàvem a Olot, com ens van dir, no podríem fer l’arquitectura que volíem fer. Hem fet un camí molt propi, per això no hem tingut consciència d’insularitat. Com que no havíem passat per cap estudi, tampoc no mitificàvem res ni ningú, això també és molt important.

C.P. Hem anat creixent conjuntament i sense por. La por és un mal amic. Al començament dèiem que si tots tres estàvem d’acord, no estaria tan malament. El fet de ser tres, un grup, la tribu, et dona més força.

R. A. Des del primer moment vam tenir molt clar que volíem venir aquí però que no volíem que el fet de ser a Olot ens atrapés. Hauria sigut fàcil, perquè en aquells moments hi havia la possibilitat de fer obra menuda, com cases per als amics i els coneguts. En canvi, molts dels que s’han quedat a Barcelona o en una altra ciutat no han pogut fer cap casa mai. En canvi, nosaltres podíem quedar atrapats en un tipus d’obra. Això ens va preocupar i vam dir que no a encàrrecs que poguessin arribar a atrapar-nos, com el d’algun promotor.

Han dit que l’habitatge unifamiliar ha sigut el seu gran laboratori. El jurat del Pritzker va posar de relleu que, a més de complir la seva funció, les obres que fan generen emocions i fins i tot tenen una càrrega espiritual. ¿Alguna vegada han tingut dificultats per transmetre-ho al client?

R. A. Des del primer moment vam tenir clients que l’únic que volien era fer-se una casa, però nosaltres ja intentàvem donar alguna cosa més del que pensàvem que era fer arquitectura. Encara recordo el que ens va costar que el ferrer [anomenen les cases segons l’ofici del propietari] entengués el perquè d’un volum d’acer que nosaltres fèiem per evitar que es veiés el carrer i la circulació dels cotxes i perquè la casa s’unís amb el paisatge del davant i que l’interior i l’exterior fossin un tot. I això no s’entenia. Jugàvem amb tots els ingredients que teníem.

¿La seva creativitat compartida ha afavorit que hagin creat un llenguatge propi i reconeixible?

R.V. Encara que ara pugui semblar que les nostres obres tenen un llenguatge molt similar, han passat els anys i hem anat explorant materials, no és una decisió inicial. Per a nosaltres, no és un problema ni de forma ni de material, és un problema de concepte.

R.A. En el procés d’un projecte, podem estar molt temps sense voler saber de quina materialitat serà, tot i que el client ens ho demana des del primer moment; però nosaltres no ho sabem.

C.P. No hem treballat mai d’una manera finalista, pensant en els materials i les formes, és absolutament el contrari: agafem un camí que no sabem on ens portarà. El que ens atrau és aquest procés d’investigació i d’incertesa.

Per exemple, ¿quin és el concepte que hi ha darrere d’una de les seves obres més recent, el crematori de Hofheide, a Bèlgica?

Els projectes parteixen de dos temes molt concrets: el programa i el lloc. Sobre el programa, penses què ha de ser un crematori. No dones per fet que han de ser uns metres quadrats col·locats funcionalment, sinó que penses que la gent vindrà a acomiadar un ésser estimat i que és un moment en què totes les famílies es troben. Per tant, vam fer un deambulatori que fos un lloc per on es pogués passejar i trobar-se. I ho van fer amb una mirada molt concreta cap al paisatge i cap a un punt d’aigua que hi havia, perquè aquest punt d’aigua, que podia reflectir el cel, donés l’esperança de l’infinit. És el mateix cas del primer concurs en què vam participar, que era per a un far. Què és un far? Un far és un punt de llum: els fars havien sigut fogueres a la costa, no són una torre.

¿Com creuen que han evolucionat?

R.V. Crec que hem fet un camí d’una gran coherència, que s’ha anat enriquit al llarg del temps amb els interessos que hem anat tenint en cada moment.

C. P. I la mateixa obra ens ha ensenyat molt.

R. A. Per la nostra manera de ser, hem fet un camí amb molta continuïtat, no hem fet salts, ni provatures. Tampoc no hem volgut repetir el que ja sabíem. Sempre hem mirat d’anar més enllà.

Abans de vostès, han rebut el Pritzker arquitectes com Richard Meier, Oscar Niemeyer, Frank O. Gehry, Alvaro Siza, Norman Foster, Rafael Moneo, Zaha Hadid...

C.P. Tots són molt diferents. Crec que els Pritzker intenten trobar l’arquitecte o l’arquitectura que representa cada moment. No som la continuació de cap d’aquests noms, sinó que ens afegim a aquesta llista de la nostra manera.

Són el segon despatx de l’Estat que guanya el premi Pritzker, després de Rafael Moneo, que va ser guardonat el 1996; i vostès van dir que l’haurien donat a Enric Miralles.

C.P. Miralles era un geni, segurament l’hauria tingut. L’arquitectura catalana i espanyola ha tingut un reconeixement internacional però s’ha entès més com un conjunt, i Miralles era una punta de llança claríssimament, però malauradament va morir molt jove.

R. A. Durant totes aquestes dècades l’arquitectura catalana i espanyola ha sigut important dins del panorama internacional. En canvi, faltava un reconeixement.

L’any passat van finalitzar un conjunt d’habitatges a Dubai, i ara estan treballant en un campus escolar. ¿Com interpreten contextos tan diferents com la Garrotxa, Bèlgica i els Emirats Àrabs?

C.P. Són el mateix. És com si et posessis davant un text que pots llegir, independentment de si és una novel·la o un assaig: tens una manera de llegir i ho pots llegir. Ho tenim molt interioritzat.

R. A. La nostra mirada no és objectiva, som en un lloc i el veiem d’una altra manera, aquesta és la mirada d’un arquitecte, i això fa que el lloc passi per la teva manera d’entendre’l. Diem que una de les potes d’un projecte és el lloc des de la teva mirada, i si el projecte té això en compte, és que té una bona base.

¿La gent és prou conscient del valor de l’arquitectura?

R.V. N’hauria de ser molt més conscient, perquè tot és arquitectura. L’arquitectura és primigènia, és un aspecte fonamental com el menjar i el vestir, i t’embolcalla des que et lleves al matí. Nosaltres pensem que l’arquitectura té un objectiu fonamental: donar a les persones alguna cosa més que un pur tancament de parets. Pensem que la manera com està constituït un espai és capaç de determinar valors, igual que els determinen el lloc d’on som, on vivim, la nostra infantesa i la nostra manera de viure. En general, tothom es veu capaç d’entendre l’arquitectura i d’opinar. Potser caldria que fóssim més conscients que l’arquitectura té la capacitat d’aportar a les persones coses de base fonamental per a l’experiència i la vida.

Arran de la bombolla immobiliària i els excessos de l’arquitectura icònica, la figura de l’arquitecte s’ha vist amb desconfiança.

R.V. L’arquitectura és una disciplina, i es pot fer millor o pitjor. El que passa és que després la manera s’etiqueta i es diu que l’arquitectura icònica és nefasta i que la bona és la sostenible o una de més social. A nosaltres ens agrada pensar que d’arquitectura només n’hi ha una: la bona, la ben feta, la que dona a les persones el que necessiten.

Dues obres seves han sigut objecte de polèmica: el Centre Cívic de Riudaura, construït el 1996 i clausurat durant anys, i un passatge a Olot, el Firalet.

R.V. En aquests casentrem en una altra dimensió de l’arquitectura: la política. Riudaura és un projecte fet per una alcaldessa amb molta il·lusió que durant el procés es va començar enverinar. Arran del canvi polític, el nou govern, que ja l’havia criticat quan era a l’oposició, el va tancar i el volia enderrocar. Ara estem treballar amb el nou govern perquè torni a funcionar. En el cas del Firalet, el problema és la llum, que compleix les normatives europees a la baixa per a un parc natural però amb una concepció diferent. És opinable, evidentment. Ens semblava interessant que se sentís el tacte del basalt del terra, i hi ha una zona -menys del 50%- més cantelluda.

R. A. Se’ls exigeix molt més a les obres que s’escapen d’una mirada corrent, se’ls posa molta més pressió i se les maltracta molt més.