Plensa demana silenci a Madrid amb tres caps a punt de desaparèixer

MadridLes noies adolescents amb els ulls tancats de l’obra recent de Jaume Plensa són cada vegada més etèries: sembla que els caps inacabats fets amb malla d’acer de la Laura, l’Anna i la Riu Riu leviten dins el Palacio de Cristal del parc d’El Retiro, on es poden veure a partir d’avui en una mostra organitzada pel Museu Reina Sofia. De fet, es titula Invisibles. No és una exposició qualsevol: forma part del reconeixement del Premio Nacional d’arts plàstiques que Plensa va rebre el 2013. Ell ha correspost a una invitació d’aquest nivell buscant nous personatges dins el seu univers creatiu, portant al límit la lleugeresa de les seves escultures.

Tot i que els tres caps són de grans dimensions, costen de veure. La presentació d’Invisibles va coincidir amb un dia plujós i gris a Madrid i passaven gairebé desapercebuts. Semblava que es dissolguessin en l’espai, fins al punt que no es veien des de fora del palau. Ara bé, quan faci sol i la llum ompli el recinte es revelaran amb més intensitat. Com a les nits. “Són una mica com nosaltres mateixos”, afirma Jaume Plensa. La frase no fa referència només a un estat d’ànim, sinó que es pot fer extensiva a la societat, perquè fem “visibles” algunes parts de nosaltres mateixos i intentem “fer invisibles” les parts per les quals no volem ser coneguts.

Contra els excessos de les xarxes

Els personatges de Jaume Plensa tenen els ulls tancats perquè criden a la instrospecció, com qui mira dins un mateix. Un altre dels trets característics de la Laura, l’Anna i la Riu Riu és que demanen silenci amb un dit alçat davant dels llavis. És inevitable no recordar el discurs que Plensa va fer fa uns deu dies quan va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona, durant el qual va dir que “el soroll del món és tan intens que cal fabricar físicament el silenci, un silenci poderós que ens permeti escoltar i entendre els altres, rescatar la imatge de tots aquells que han quedat atrapats pel soroll en els plecs de la indiferència”. Ahir Plensa va aprofundir en el brogit i el ritme frenètic de l’actualitat. Creu que la tecnologia, amb plataformes com WhatsApp, Twitter i Facebook, ha sigut un gran avenç, però també té la seva part negativa. L’artista critica que les persones, ara com ara, rebem “missatges constantment”, cosa que provoca molt soroll i fins i tot incomunicació amb nosaltres mateixos. Per poder escoltar-nos cal tornar a posar l’atenció en “la vibració del nostre cos”.

Invisibles és probablement una de les exposicions de Jaume Plensa en què la il·luminació té un paper més essencial: per a l’artista la llum té una influència tan important sobre les peces que va demanar expressament al Museu Reina Sofia que s’encenguin els llums del palau quan es faci fosc, a partir de les set de la tarda. A aquella hora els visitants ja no podran entrar dins l’espai però fins a les deu de la nit podran fer “una altra lectura” de les obres mentre passegen pel parc. “La nit ens allibera dels tabús”, assegura l’artista. En aquest punt l’exposició es converteix en una altra metàfora del conjunt de la societat, perquè la nit és el territori per excel·lència per deixar-se anar. Per això, les escultures són totalment visibles entre la foscor. “El cap és on passa tot, el palau del coneixement, però també el lloc més salvatge del nostre cos, i és un lloc al qual sempre pots anar i tornar, és com una tela blanca on pots pintar totes les seves emocions: el desig, el somni; tot és allí, però d’una forma oculta, en el seu interior fosc i humit que és el cervell”, diu l’artista.

L’espai públic és un element central per a Jaume Plensa. Com que el considera un lloc de trobada i per comunicar-se, l’artista realitza obres específiques depenent de la ubicació. Així mateix, per a Plensa l’espai públic no es redueix al carrer i la plaça, sinó que també és una galeria d’art, un museu o el mateix Palacio de Cristal. “Les visites són de gent interessada en l’art i també de gent que passeja pel parc i, per tant, es comporta com si estigués en un espai públic”, explica Joao Fernandes, subdirector del Museu Reina Sofia i comissari de l’exposició. Aquí és on radica una altra de les dificultats de la feina de Plensa, saber “treballar entre aquestes dues dimensions”. I més, com diu també Fernandes, en una “època en què l’espai públic i el privat no estan definits” de forma clara. És per això que Invisibles és una obra concebuda per a aquest lloc.

Els tres caps estan creats tenint en compte tots els aspectes que hi poden influir: l’espai, la llum i les transparències. La integració de les peces és tan absoluta que l’observador té la percepció que no s’han creat les obres per a l’espai, sinó a l’inrevés. Plensa no deixa res a l’atzar. “Crec que és fonamental introduir la bellesa en el dia a dia de la gent. Moltes vegades la instal·lació d’una obra d’art ordena un espai urbà, li dona un sentit, un punt de referència a una comunitat, i la relació de la bellesa amb la comunitat és extraordinària”.

El Macba, pròxima parada de la represa de Plensa a l’Estat

Jaume Plensa ha lamentat en algunes ocasions tenir més èxit a l’estranger que a l’Estat, però aquesta tardor el Reina Sofia i el Macba li obren les portes amb grans projectes. A partir de l’1 de desembre el Macba dedicarà la primera gran exposició a la ciutat en 22 anys, després de la de la Fundació Joan Miró. El director del museu, Ferran Barenblit, repassarà els treballs de l’artista des dels anys 80 a partir de conceptes com la figura humana i l’abstracció. El mateix dia inaugurarà a Madrid la instal·lació d’un cap de 12 metres a la Plaza Colón, fruit d’una iniciativa privada de la Fundació María Cristina Masaveu Peterson. “El que està passant és una dualitat bonica. Els dos museus han estat en contacte”, explica.