'Pinocho': Adaptació del clàssic infantil que no estalvia els passatges més grotescos del conte

'Pinocho'

(3 estrelles)

Direcció: Matteo Garrone. Guió: Matteo Garrone i Massimo Ceccherini. 125 min. Itàlia, França i el Regne Unit (2019). Amb Federico Ielapi, Roberto Benigni i Rocco Papaleo. Estrena als cinemes

En el transcurs de l’última dècada, el cinema de Matteo Garrone ha viscut una curiosa dicotomia. D’una banda, films com Reality i Dogman es presentaven (potser inconscientment?) com a faules morals contemporànies en què l’abecedari i els arquetips dels contes es projectaven en situacions, escenaris, manies i violències contemporànies. De l’altra, l’intent del director d’acostar-se explícitament a la fantasia amb El conte dels contes posava de manifest que l’ull del director no sabia com aclimatar-se al món fantàstic, oferint fastuositat tècnica sense autèntic sentit de la meravella.

Ara, a Pinocho, el director sembla voler corregir aquesta tensió, acostant-se al clàssic infantil de Carlo Collodi des d’un espai expressiu que no forci la seva mirada, confiant en la força dels accents i els rostres locals (el film ens torna el millor Roberto Benigni, com un Geppetto digne i tendre, fins i tot en els moments més patètics) i en la veritat artesana del maquillatge per damunt de la manipulació digital. En comptes de buscar la proesa constant en les peripècies de l’icònic titella que vol esdevenir un nen de carn i ossos, Garrone enfoca amb naturalitat els episodis màgics del viatge, fins i tot els més grotescos i sinistres. Potser perquè darrere de les guineus famolenques, els jutges simiescos i els nens enganyats i convertits en ruc hi reconeix estampes de pobresa desesperada, corrupció i explotació laboral que afecten totes les mirades, sense distinció d’edat.