Pere Català i Pic, el fotògraf que volia canviar el món

BarcelonaEls últims anys, al carrer del Pi, la memòria és fugissera: desapareixen botigues emblemàtiques i en proliferen d’altres de vida curta. Però al número 13 hi ha dos pisos on s’han entossudit a preservar la història. Al primer, hi ha l’editorial Rafael Dalmau, amb Rafael Català Dalmau al capdavant i que des de fa més de 50 anys edita sobretot llibres d’història i cultura popular. Al segon pis, el rellotge es va aturar fa temps. A les habitacions s’hi conserva l’arxiu de l’avi i el pare de l’editor: el fotògraf avantguardista Pere Català i Pic (1889-1971) i el fotògraf i historiador Pere Català i Roca (1923-2009), que alhora era germà del conegut fotògraf Francesc Català-Roca (1922-1998).

És un llegat de més de deu mil documents i trenta mil fotografies. L’historiador Pablo Giori s’ha passat tres anys repassant negatius i documents per poder reconstruir la vida de l’avi de la nissaga a Pere Català i Pic. Fotografia, publicitat, avantguarda i literatura (1889-1971) (Rafael Dalmau Editor), que es publica divendres. Al llibre, Giori revela com era l’humanista que hi havia darrere un dels cartells més emblemàtics de la Guerra Civil: Aixafem el feixisme (1936). La fotografia es va fer de nit, a Capitania. Va ser un dels primers cartells de propaganda en què no es va utilitzar ni el dibuix ni la pintura sinó la fotografia. En una de les habitacions del número 13 del carrer del Pi se’n conserva una còpia. Té encara la marca dels plecs, perquè va estar oculta durant anys en una maleta. Però Català i Pic no només era l’home darrere la càmera. “Era qui hi havia darrere el concepte. Va ser un dels que van ajudar a idear el Comissariat de Propaganda amb Jaume Miravitlles”, explica Giori.

Després de la Guerra Civil, Català i Pic va decidir no marxar. El van venir a buscar perquè pogués exiliar-se a Prada, amb Pau Casals, però ell va optar per quedar-se: “Tenia la mare, la filla i la dona malaltes”, aclareix Giori. Tres dies després de l’entrada dels franquistes a la ciutat, la muller va morir. Durant mesos el fotògraf va viure dels préstecs. No va sortir de casa durant més de mig any per por a les represàlies. “En esclatar la guerra, tot al carall. En acabar la guerra, tot al recarall. Els meus amics a l’exili i jo, vivint en l’ostracisme en casa pels propis medis”, va escriure en una carta.

Del banc a la publicitat

Una de les peculiaritats de Català i Pic que més han fascinat Giori, que ha investigat a fons tots els seus escrits, és la facilitat per reinventar-se i l’afany per modernitzar el país. Català i Pic volia estudiar filosofia i lletres però va haver de deixar els estudis amb dotze anys perquè la seva mare era vídua i no podia pagar-li el col·legi. Va entrar a treballar al Banc Hispano Americà el 1902, va ser un dels primers socis de l’entitat dels comerciants CADCI i va lluitar per la jornada intensiva i perquè es prohibís fer treballar els nens. Es va establir a Valls i de manera pràcticament autodidacta va aprendre fotografia. Va treballar per a la Mancomunitat fent retrats de monuments i, amb l’arribada de la República, es va traslladar a Barcelona. “Volia nous trens, un camp d’aviació, un transport millor, més turisme, més obertura”, explica Giori. Va ser un important professor de psicologia publicitària i va escriure molts articles en què reflexionava sobre la importància de la publicitat. “Viure és renovar-se. Estacionar-se equival a deixar-se engolir per aquest monstre insaciable del progrés que en cada instant reclama més. Diem-li Reclam, Publicitat, Propaganda, aquest element que força les intel·ligències, que remou els artistes, els literats, els publicitaris en cerca de les noves formes”, va escriure Català i Pic el 1932.

El mateix dia que es va proclamar la República, el fotògraf va enviar una carta al president Francesc Macià en què li demanava uns minuts d’audiència per fer-li unes fotografies. Al llibre, es pot llegir la carta que Català i Pic va escriure al president de la Segona República: “Ple d’entusiasme per la vostra exemplar actitud en els moments presents, després d’una llarga actuació enèrgica, permeteu-vos que vos testimoniï la més cordial encara que humil enhorabona”. Durant la República va tenir contacte amb els intel·lectuals del país, va publicar la revista Nova Ibèria i més de 200 llibres, revistes, auques, pamflets en quatre llengües...

Quan va acabar la Guerra Civil, Català i Pic tenia 50 anys i no es va rendir: havia de mantenir la seva família. Amb el temps va poder tornar a treballar fent publicitat però els seus somnis de canviar el món es van anar esvaint. A finals del 1943 va escriure: “Amb una joventut així, amb una nerviositat atolondradora general, amb una producció mecànica en competència, amb un capitalisme sense entranyes que solament somnia dominis, amb uns estats que aspiren als imperis, què té d’estrany que la humanitat es deshumanitzi, que l’home es mecanitzi, que l’ordre social es reguli a base de factors, d’elements i de números; l’home no compta”.

“Va participar en algunes penyes, com la penya dels discrepants; lluitava de manera clandestina contra el franquisme; era molt crític amb l’home gris, l’estraperlo i el funcionariat”, explica Giori. El 1956 va fer una nova aposta per la modernització amb la irrupció del color. Va anar a formar-se a París per reformular l’empresa. “Va fer una gran inversió però no li va sortir bé, perquè a última hora Kodak va canviar de procediment. L’afany per modernitzar-se no el va abandonar mai, a vegades li va anar bé i en d’altres, com en aquesta ocasió, ser tan avançat li va costar car”, explica Giori.

“Va morir sense reconeixement, sense exposicions retrospectives, sense l’obra literària publicada, però això no li va pesar mai: sabia que havia viscut a la seva manera, respectant els seus ideals, i que tot ho havia pogut tirar endavant una família i una indústria”, escriu l’autor a l’inici del llibre. Explicar qui era Català i Pic a Giori també li ha servit per fer un retrat de la Catalunya del segle XX: “M’he endinsat en el dia a dia, l’obra i el pensament d’una d’aquelles persones que van creure que podien canviar el món”.