Orson Welles, les mil cares d’un geni maleït

BarcelonaDe fenomen precoç a director maleït incapaç de finançar cap projecte. L’arc dramàtic de la vida d’Orson Welles és un dels més apassionants i tràgics del cinema. Als 20 dirigia a Broadway un Macbeth en clau vudú amb intèrprets negres, als 23 aterria un país amb l’emissió de La guerra dels mons i als 25 dirigia la pel·lícula que ha dominat el cànon cinematogràfic durant l’últim mig segle. I, tanmateix, als 70 moriria arruïnat, abandonat per la indústria del cinema i subsistint a còpia de treballs d’encàrrec. L’últim: la veu del robot Unicron del telefilm animat Transformers, del 1986.

Amb Welles, l’aproximació centrada exclusivament en el cinema és incompleta. Dirigir un monument fílmic com Ciutadà Kane ha acabat eclipsant la resta de facetes d’una figura inabastable: l’estrella de la ràdio, el revolucionari dramaturg, el cineasta insubornable, l’actor camaleònic, el gran adaptador de Shakespeare, etc. “És injust que només se’l tracti com un cineasta -lamenta Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya i expert en Welles-. Ciutadà Kane no és l’inici de la seva carrera, sinó el seu final”.

Més enllà del cinema

Dimecres, quan es compleixin 100 anys del naixement de Welles, la Filmoteca començarà un homenatge que apunta en la mateixa direcció: reivindicar-lo com a figura polifacètica que desborda els límits del cinema. El seu geni no es forja als platós de Hollywood, sinó al petit escenari del seu internat de Woodstock, on el Welles adolescent tasta el verí del teatre i munta les seves primeres obres. Abans dels 18 anys, el jove prodigi fins i tot es permet escriure manuals de divulgació de Shakespeare, que tindran un gran èxit i difusió a les escoles nord-americanes, i viatja per Irlanda, on entabana els responsables del Gate Theater de Dublín fent-se passar per estrella de Broadway.

La mentida no triga a fer-se realitat. De nou als Estats Units i en el marc d’un programa de teatre públic, el jove Welles causa sensació amb el seu Macbeth negre i un Juli Cèsar ambientat a la Itàlia feixista. L’opereta The cradle will rock, crítica del poder i apologia de la lluita obrera, tensa a la corda amb el govern, que cancel·la l’estrena. S’acaba representant en un teatre llogat, amb els actors cantant entre el públic perquè el sindicat no els permet pujar a l’escenari. L’episodi apunta la tendència de Welles a confrontar l’autoritat i defensar amb ungles i dents la integritat de la seva obra.

De la ràdio a ‘Kane’

En paral·lel a la seva carrera teatral, Welles es converteix en una estrella a la ràdio adaptant obres de Shakespeare i Victor Hugo. Guanya més de 2.000 dòlars a la setmana, un sou que rivalitza amb el dels actors de Hollywood de l’època i que sustenta els seus experiments teatrals. Però l’obra que el catapulta a la fama és l’adaptació radiofònica el 1938 de La guerra dels mons d’H.G. Wells, que molts oients confonen amb un noticiari real, creient que els marcians han envaït la Terra.

Quan Hollywood el sedueix, Welles ja és una gran figura del món de l’espectacle que apareix a la portada de Time. És per això que aconsegueix un xec en blanc i carta blanca per dirigir Ciutadà Kane. No tornarà a gaudir d’aquest privilegi, però aprofitarà l’oportunitat sense renunciar al seu bagatge. “ Kane és Kane perquè Welles trasllada la seva concepció teatral i radiofònica al cinema -defensa Riambau-. La seva posada en escena i la forma d’utilitzar la profunditat de camp és la continuació del seu treball al teatre”.

Un autor estigmatitzat

Amb la cima artística de Ciutadà Kane també comença el divorci de Welles amb la indústria. La pel·lícula és boicotejada pels diaris del magnat de la premsa William Randolph Hearst, en qui s’inspira el personatge principal, i lògicament fracassa a la taquilla. En la següent pel·lícula, Els magnífics Amberson, Welles perd el dret al muntatge final i el film és mutilat per l’estudi. Per tornar a treballar a Hollywood Welles haurà d’acceptar condicions humiliants, però tot i així rodarà filigranes noir com La dama de Xangai i Set de mal.

La indústria nord-americana no tornarà a tolerar les seves transgressions, el director es veurà abocat al pelegrinatge europeu a la recerca d’inversors per poder rodar sense sacrificar la llibertat creativa. Espanya serà el refugi de Welles, enamorat del país des que el va visitar als 18 anys. Enemic del règim de Franco i partidari de la República, Welles es veu obligat a silenciar les seves opinions polítiques per treballar-hi. És una solució que convé a Welles i al govern franquista. Es podria entendre com un gest de cinisme, però l’amor de Welles per Espanya és inqüestionable: les seves cendres reposen en un pou de la finca que va ser del torero Antonio Ordóñez, a Ronda, Màlaga.

Campanades a Cardona

A Espanya Welles roda, entre altres projectes, Mr. Arkadin i la que es convertiria en la seva pel·lícula favorita: Campanades a mitjanit. El film té l’origen en Five kings, ambiciós i fallit muntatge teatral a partir de vuit obres de Shakespeare que Welles va portar a escena el 1939 i que el 1960 representaria a Irlanda ja amb el nom de Campanades a mitjanit. El director situa en el centre de la trama Falstaff, un cavaller amic del príncep de Gal·les i amant de la bona vida. “La identificació de Welles amb Falstaff és absoluta -afirma Riambau-. La prova és que crea una obra nova per a ell a partir d’altres obres de Shakespeare. I no només coincideixen en el físic, la picaresca i l’alegria de viure, sinó en la melancolia i la idea de l’amistat traïda per la corrupció del poder”.

Riambau acaba de publicar el llibre Welles y Falstaff. Las cosas que hemos visto (Luces de Gálibo), que il·lustra la gènesi creativa del film i situa la seva importància en el context de l’obra de Welles. Riambau explica com el rodatge es va allargar de les 12 setmanes previstes a sis mesos. En plenitud de facultats, Welles filma per tot Espanya la pel·lícula i desmunta i encaixa els plans al seu gust. Una mateixa escena pot incloure plans d’Àvila, Medinaceli i Cardona, que va acollir dues setmanes del rodatge. Welles va aprofitar el seu conjunt monumental romànic, essencialment la Col·legiata de Sant Vicenç. La revista Fotogramas hi va enviar Colita per fer un reportatge sobre el rodatge. Les fotos formaran part d’una exposició que es podrà veure a la Filmoteca i a Cardona, que el 5 de juny celebrarà els 50 anys de l’estrena amb una projecció especial del film en el seu escenari de rodatge.

Campanades a mitjanit va ser l’últim film de ficció de Welles. Intentaria tornar a Hollywood per la porta gran amb The other side of the wind, però, com tants altres projectes, no el va poder acabar. Welles és l’autor amb una filmografia incompleta més gran de la història del cinema, no per falta de voluntat i esforç, sinó pel rebuig a comprometre la llibertat artística. Fa mesos es va anunciar que una versió acabada del film veuria la llum pel centenari, però no hi han arribat a temps. El temps passa, però la maledicció que perseguia Welles continua.