Niño de Elche: “El trauma del flamenc ja el vaig passar fa temps”

BarcelonaFrancisco Contreras (Elx, 1985), el Niño de Elche, és un cantaor i artista contemporani que burxa en la condició humana confrontant amb una ironia que frega el sarcasme la mediocritat d’alguns discursos. Admirador de la dramaturga Angélica Liddell, a qui considera “la persona més magistral” amb qui ha treballat, i de l’artista i crític d’art Pedro G. Romero, el Niño de Elche a vegades vesteix l’art conceptual de broma, i al revés. Diu que li agrada aquest joc. Potser per això genera crítiques ferotges, no només en els cercles flamencs. La seva última obra és Colombiana (Sony, 2019), un disc en què remena les músiques d’anada i tornada entre Amèrica i la península Ibèrica. Avui el presenta al Teatre Grec de Barcelona (22 h).

Quin era el teu propòsit al fer un disc com Colombiana?

La majoria dels projectes que emprenc tenen molta feina al darrere, i moltes vegades no és un treball directe. Hi ha una preproducció molt difusa perquè es retroalimenten diversos treballs en diferents àmbits i és molt difícil saber quan comença i quan acaba la feina.

¿Treballar amb el músic colombià Eblis Álvarez, del col·lectiu Meridian Brothers, era una condició sine qua non per fer Colombiana?

Si no hagués treballat amb l’Eblis segurament el projecte no hauria tirat endavant. Em passa sovint amb els discos. Per exemple, hi ha una idea que porto quatre anys treballant i que no l’he tret perquè no he trobat el productor que jo vull.

¿La teva reflexió sobre les músiques d’anada i tornada té a veure amb el que fa Jordi Savall en l’àmbit de la música antiga i Raúl Rodríguez en registres més populars?

Són línies diferents de veure la història, la memòria. La feina de Jordi Savall és molt més acadèmica, amb coses magnífiques com les follies criolles. I el Raúl fa una feina més antropològica, i musicalment la seva relació amb aquestes músiques és diferent de la meva. La meva manera no és tant d’acostar-m’hi com de redescobrir les connexions que ja de per si hi són i assumir-les d’una manera una mica més radical. Però sí, l’esperit amb què batega és pròxim.

La cultura popular és molt present sempre en el teu treball, i a Colombiana es manifesta de manera molt explícita quan a Oración militar fas la connexió lumpen amb el Oración militarhardcore techno

Sí, segurament. És la cosa que té treballar amb un sentit radical, i per això no soc tan acadèmic en els processos perquè moltes vegades em salto espais. Els fluxos no són tan lineals ni tan ordenats. La realitat és molt més complexa que la ficció, i hi ha maneres de fluir en el sentit artístic, social i polític que moltes vegades són inexplicables. Per a mi popular és això, que no té una raó de classe, ni una raó política, ni una raó de sentit comú ni econòmica. Hi ha moltes més paradoxes. A mi les músiques lumpen m'interessen molt, tot i que a Oración militar partíem d’una caixa militar. Va ser després, veient que podíem estrènyer una mica més la cosa, que vam jugar amb allò.

Els soldats van ser lumpen durant moltes èpoques històriques.

Sí, i a Espanya ho hem viscut. La gent de les classes populars es feia soldat per poder tenir un sou. També hi ha la qüestió de la dictadura popular. Pedro G. Romero diu una cosa molt interessant: "Parleu de les coses populars, però quan ho feu no sou conscients que esteu deixant al marge el populatxo". Popular és poble, i jo moltes vegades em porto bastant malament amb el poble, amb la concepció de poble i de gent. Per això també tinc un anhel pròxim al lumpen com a persona de classe mitjana, per aquesta cosa del lumpen com a alliberament del sentit de classe social.

Però al lumpen li fot bastant quan algú diu: "Quina alegria poder ser tan lliures com vosaltres".

Esclar. I hi ha també les relacions de sempre del lumpen amb la burgesia. El flamenc i el trap han sigut mestres en això. La relació del flamenc i els señoritos és la mateixa que la del trap i les multinacionals. Quan al final del franquisme s’estableix una classe mitjana és quan s’intenta ficar el flamenc en una cosa proletària i de consciència de classe que mai ha tingut.

Ni amb José Menese?

Però és la tendència de l'època, del final del franquisme, perquè el flamenc també viu en la seva contemporaneïtat, per a les coses bones i les dolentes. Encara que ara diguin que en el flamenc sempre ha existit el proletariat, que un parell cantessin a la República no vol dir que hi hagués una consciència de classe republicana. Moltes vegades això no s’entén des d'una mirada actual, i sobretot en el flamenc, que és una manifestació artística els agents de la qual són bastant paradoxals i molt complexos. Per això és tan ric el flamenc, perquè és molt complex.

En el disc cantes més i estàs més melòdic. Per exemple, al son montuno d’El pregón de los caramelos.

Intento cantar el mínim possible: aquest és el meu llegat de l’electrònica i del minimalisme. Però en aquest disc he cantat una mica més melòdic, és veritat, perquè molt del material que he treballat són referències dels anys 20 i 30, en què la melodia de la veu era important. Però és una melodia bastant escarida. No he volgut fer els girs lírics que m’agraden quan els fa altra gent però no en la meva veu. També hi influeix que hem enregistrat el disc d’una manera molt despentinada, sense repetir moltes preses, perquè buscàvem l’actitud de les gravacions antigues. Però més que cantar, m’interessa saber on col·locar la veu en el context, com fer que la veu convisqui sònicament, en un sentit electroacústic, amb la resta.

Les drogues, en un sentit molt ampli, són un dels eixos del disc.

Les drogues formen part del nostre dia a dia. En el disc parlem també de drogues com el cacau, el cafè o el sucre, que són presents a les lletres del flamenc i de les músiques populars. No és res que ens hàgim tret de la màniga. La gent parlava de la seva quotidianitat, i la nostra quotidianitat també són les drogues. I parlem de la droga com a mercaderia i com a generadora de situacions com l’estraperlo o el contraban, i també de polítiques i d’identitats culturals. El flux que tot això suposa, aquesta barreja de coses, és la mercaderia. I després hi ha les drogues com a viatge interior i l’alliberament que això comporta.

Això que expliques connecta amb les tesis d’Antonio Escohotado, però al disc no fas cap sermó.

No crec que Escohotado faci cap sermó. Bé, de vegades depèn de l’humor que tingui i de la droga que hagi pres aquell dia... De la meva relació personal amb ell, i dels seus llibres, n’he tret sobretot l’aprenentatge de l’alliberament mitjançant les drogues i altres qüestions. Per a mi l’art, les pràctiques artístiques, són un camí cap a l’alliberament. De tota manera, sembla que he pres més drogues de les que he pres realment. No tinc temps per prendre’n.

¿Aquesta vegada el teu missatge va més cap al dispositiu musical i artístic que cap al contingut líric?

Sí, crec que últimament cal parar més atenció a això que no al contingut líric. I els treballs que tinc projectats van per aquí. Sí, perquè el contingut líric em queda curt.

Temes de treballs anteriors més explícits líricament com Miénteme i MiéntemeEl comunista

Sí. Aquesta concreció en el sentit líric poètic m'interessa, però ja no tant. Tinc el pòsit d'aquest procés, com tothom, però ja no m'interessa tant.

A Colombiana hi ha una cançó, ColombianaFlor-Canto

Soc molt fan d'Ernesto Cardenal. Al disc Voces del extremo (2015) vaig cantar Mercados, un poema de Bernardo Santos, que va ser qui em va treure el prejudici sobre la poesia teològica. Ara Ernesto Cardenal és el meu poeta preferit, fins i tot estic intentant anar a visitar-lo. Al disc del projecte Exquirla n'hi ha un, que és un text d'Enrique Falcón, que és un fill artístic d'Ernesto Cardenal: La marcha de 150.000.000 és el fill del Cántico cósmico de Cardenal.

Què t'interessa de la poesia de Cardenal?

Crec que per les meves connexions amb el comunisme quan era adolescent tinc una relació forta amb la poesia religiosa mística, i m'interessa molt l’Ernesto. Ell va ser el primer que va unir el discurs teològic amb el discurs científic. "Jo llegeixo els tractats de ciència com si fos poesia mística", deia ell. Això em va fascinar. També té una cosa més militant, de la seva època, en què jo ara no estic tan ficat, però és una militància des de la teologia de l'alliberament, que és una altra cosa. No és una militància comunista ni molt menys. M'agradaria fer un treball sobre Ernesto Cardenal, perquè és una persona que em va canviar la vida.

Sovint has treballat amb referències religioses. A l’espectacle Raverdial, amb Los Voluble, A l’espectacle Raverdialconfrontàveu imatges del Rocío amb altres d’Ada Colau

Sí, la fascinació de la figura i de l'assumpció. És que amb la religió i l’Església es connecten un munt de coses, més de les que ens pensem. Si comences a furgar una mica, no gaire, i ets honest amb tu mateix, dius: "Buf, mare meva!" Des de fa un any i mig, cada dia quan em llevo escolto salms cantats. Cada dia.

¿T’ho passes malament quan reps segons quines crítiques?

La crítica m’ajuda a entendre què estic fent. Bé: quan t’insulten no és agradable. A internet és més normal i a mi ja m’agrada aquest joc, però en un diari... En tot cas, no m’ho passo malament.

¿Pot ser que quan actuïs a Màlaga o a Sevilla tinguis més pressió que a Saragossa, Bilbao o Barcelona, com si haguessis de justificar-te?

Pot ser, però no tinc la sensació d’estar justificant-me, en aquestes ciutats. El trauma del flamenc ja el vaig passar fa temps, quan no em cridaven per actuar en aquells llocs. I ara tampoc és que em cridin gaire. Sí que hi ha més tensió que en altres llocs, però perquè estàs tractant amb una música que ells creuen que és seva, amb un imaginari que ells creuen que és seu. Per tant, un concert meu a Sevilla no és el mateix que un a Bilbao. Hi ha una tensió que posa sobre la taula anhels de l’ànima de la gent. És com si a Catalunya fas un espectacle antiindependentista o ultranacionalista espanyol.