Ngugi wa Thiong’o: “Totes les llengües tenen dret a sonar en l’orquestra de la literatura”

BarcelonaNgugi wa Thiong’o és un dels grans exponents de la literatura africana contemporània. És dels pocs que, escrivint en kikuiu -una de les llengües de Kènia, el país on va néixer el 1938-, té una repercussió internacional. Des de fa uns anys, abans que s’anunciï el Nobel de literatura el seu nom apareix a les travesses dels possibles guanyadors al costat del japonès Haruki Murakami i el sirià Adonis. De moment, però, Thiong’o no ha sigut beneït per l’Acadèmia Sueca.

Compromès des de fa dècades amb les llengües minoritzades, la primera visita de Thiong’o a Barcelona va ser el 1996, quan va formar part del consell de 40 experts que van redactar la Declaració Universal de Drets Lingüístics, promoguda pel PEN Internacional i pel CIEMEN. “ Hablo un poquito de español ”, diu l’escriptor, abans d’interessar-se per l’estat de la llengua catalana i de lloar la Sagrada Família, una construcció “meravellosa” que va visitar dilluns a la tarda amb l’editora de Raig Verd, Laura Huerga, i que el va deixar “amb la boca oberta”. Convidat pel PEN Català -que enguany celebra els 95 anys d’existència: és el tercer més antic del món-, Thiong’o conversa avui a les 18.30 h al CCCB amb Carles Torner. El títol de la xerrada, Àfrica, escriptura i emancipació,conté tres de les paraules fonamentals per entendre la seva literatura, que inclou obres de teatre (Ngaahika ndeenda, 1977), novel·les (El diablo en la cruz, 1980, que DeBolsillo acaba de recuperar) i assajos. Raig Verd presenta Descolonitzar la ment (1986) i Desplaçar el centre (1993), juntament amb l’emocionant volum de memòries d’infantesa Somnis en temps de guerra (2010).

Abans de parlar amb vostè he repassat tota la llista de premis Nobel de literatura. Només hi ha quatre autors africans. El nigerià Wole Soyinka escriu en anglès, igual que els sud-africans Nadine Gordimer i J.M. Coetzee. L’egipci Naguib Mahfuz escrivia en àrab. Durant més d’un segle d’història, el jurat no ha distingit mai un autor que escrigui en una llengua de l’Àfrica negra. Això no el desanima?

No. De cap manera. Només li correspon al jurat decidir si em dona el premi algun dia. La meva missió és escriure tant com pugui en la meva llengua, el kikuiu, i continuar defensant les cultures africanes. M’he convertit en un defensor global de les llengües minoritzades, sigui el kikuiu, el maori, el quítxua o el basc. Entenc les seves lluites i les comparteixo.

En molts dels assajos que ha escrit critica la visió eurocèntrica del món inculcada des del colonialisme. Això ha fet que llengües com la seva - o com el català en altres moments - ho hagin tingut difícil per sobreviure i perquè els seus propis habitants les considerin dignes.

Les llengües no s’haurien de relacionar jeràrquicament, com ha passat fins ara. No hi ha llengües millors que altres. De qualsevol llengua se’n poden aprendre coses bones. Encara que només la parlin cinc persones té la seva dignitat, perquè és cultura. M’agrada comparar les llengües amb instruments musicals: hi ha el piano, el violí, el clarinet... Totes les llengües tenen dret a sonar en l’orquestra de la literatura.

La seva música literària ha sonat en més d’una seixantena de llengües.

Això em fa sentir content. El gran reconeixement que tinc és el dels lectors: els del meu país i els de la resta del món. Al llarg d’aquests últims anys he trobat molta gent que em diu que mereixeria tenir el Nobel.

A Somnis en temps de guerra recorda que a l’escola keniana on estudiava, a l’hora de dinar s’entretenia llegint llibres com Oliver Twist. No sempre portava carmanyola, vostè.

Aquells dies l’únic que podia fer era menjar-me els llibres.

A les memòries diu que el primer llibre “màgic” que va llegir va ser l’Antic Testament.

Era l’únic llibre que tenia a l’abast quan vaig aprendre a llegir i escriure en kikuiu. Era un exemplar molt vell, i no el vaig llegir com un text religiós, sinó com un conjunt de narracions. I moltes d’elles eren fabuloses.

Quines l’impressionen encara?

Moltes! La història de Jonàs devorat per una balena enorme. O aquells tres joves que apareixen al Llibre de Daniel i que són llançats al foc però les flames no els cremen. O David, que aprèn a tocar la lira de jove. El que m’agrada més de l’Antic Testament és la moral explicada a través de les històries i el dramatisme. Fins i tot l’inici del Gènesi és dramàtic, quan Déu diu: “Que existeixi la llum!”, i la llum existeix. El Nou Testament és més realista.

En els fonaments de la seva literatura hi trobem l’oralitat.

Sí, exacte. Les primeres històries que em van fascinar no venien dels llibres, sinó de gent que les explicava al vespre, a casa d’una de les quatre dones del pare. Tenia quatre mares, sap? Però només una de biològica, esclar. I tenia 24 germans i germanes... Això em va permetre aprendre a comptar fins a aquesta xifra des que era molt petit.

La que explicava les millors històries era la Wangari.

La Wangari era cega i pràcticament no podia caminar. Així i tot, tenia una memòria impressionant i era la millor explicant-nos històries. També recordava totes les cançons: no podia anar a l’església però se sabia tots els himnes. La meva germana Wangari va ser la primera llibreria que vaig visitar.

Més endavant va tenir un germà, el Wallace, que va combatre al costat dels Mau-Mau a la dècada dels 50 contra els colonialistes britànics. Una vegada es va escapar de la policia de miracle i es va convertir en un personatge gairebé llegendari.

El Wallace era increïble en molts sentits. El dia que va fugir de la policia va anar muntanya amunt i va esquivar totes les bales. Era impossible sortir-ne amb vida i ell ho va aconseguir.

Això devia esperonar la seva ment d’escriptor.

En aquells moments a mi només m’interessava escoltar les històries. No pensava a explicar-les ni oralment ni per escrit. Pensava que no tenia aquest do. El meu primer amor va ser escoltar les històries dels altres. El meu segon amor va ser llegir-les i anar fent-les meves. Després de l’Antic Testament va venir L’illa del tresor, de Stevenson, Oliver Twist, de Dickens, i tants altres llibres. Recordo que durant molt de temps em barallava amb un amic perquè li deia que no podia escriure cap llibre si no tenia “permís per fer-ho”. Si escrivia sense permís l’arrestarien, el vaig advertir. I ell deia que no.

A l’institut el seu amic es va posar a escriure per demostrar-li que no l’arrestarien.

Sí. I va ser tal com deia. El 1959 vaig començar a estudiar filologia anglesa a Makerere, i després d’acabar la carrera vaig publicar les meves primeres novel·les, Weep not, child (1964) i The river between (1965). A finals dels 50, quan vaig començar la carrera, encara era un súbdit de l’Imperi Britànic. Quan vaig debutar, el meu país ja era independent. M’havia convertit en ciutadà.

Aquells primers llibres es van rebre positivament.

Hi havia l’eufòria d’estar construint un nou país. El govern no va interferir en el que jo escrivia fins molt temps després, el 1977, quan vaig estrenar la primera obra de teatre en kikuiu, Ngaahika ndeenda [ Em casaré quan vulgui ].Durant aquell any m’havia implicat en la creació d’un centre educatiu i cultural a Kamiriithu, i va ser llavors que em vaig adonar que si escrivia una obra en anglès només era per a una minoria dels habitants, mentre que fent-la en kikuiu m’adreçava a tothom: la gent amb estudis, però també la classe obrera i els camperols. Vaig escriure en kikuiu perquè necessitava fer-ho. No responia a cap teoria que només tingués al cap.

Però el van empresonar.

L’obra es va estrenar el 16 de novembre del 1977 i em van detenir l’1 de desembre. Havien passat només dues setmanes. Jo era professor a la Universitat de Nairobi. Sincerament, no em pensava que la reacció del govern seria tan dura. Però mentre era a la presó vaig escriure la meva primera novel·la en kikuiu, El diablo en la cruz, que es publicaria el 1980, quan ja vivia exiliat als Estats Units. Encara hi soc.

Ha anat tornant al seu país?

Sí. L’últim trauma el vaig tenir el 2004. Hi vaig anar per presentar El brujo del cuervo [Alfaguara, 2008] en kikuiu. Onze dies abans que sortís el llibre quatre homes armats van entrar al pis on m’estava amb la meva dona i ens van atacar a tots dos. A més d’humiliar-nos es van emportar el meu ordinador. No m’han tret les ganes de continuar escrivint en la meva llengua ni de tornar a Kènia. Fa poc hi he sigut per presentar un nou llibre en kikuiu, Song of a bee. M’han tractat molt millor. Però el descrèdit contra les llengües africanes encara existeix. M’han humiliat tants cops per defensar el kikuiu que no els puc comptar.

Tres llibres imprescindibles de l’autor kenià

‘Descolonitzar la ment’

Nascut a partir d’una sèrie de conferències de la dècada dels 80, Descolonitzar la ment -que Blanca Busquets ha traduït ara al català per a Raig Verd- és un atac del tot legítim contra l’homogeneïtzació lingüística derivada del colonialisme polític, econòmic i cultural que van patir Kènia i altres països africans.

‘Desplaçar el centre’

Hi ha diversos “centres” que l’escriptor ataca en aquest recull d’assajos, publicat en anglès el 1993. Els dos més importants són “l’eurocentrisme” i “la minoria dominant de l’home burgès”. “Soc un universalista impenitent”, assegura Thiong’o, partidari d’un nou humanisme que tingui en compte les arrels d’una “individualitat regional i nacional”.

‘Somnis en temps de guerra’

El primer llibre que va publicar Raig Verd de Ngugi wa Thiong’o, el 2016, va ser Somnis en temps de guerra. La traducció impecable de Josefina Caball acompanya unes excel·lents memòries d’infantesa on l’autor reconstrueix la Kènia rural de la dècada dels 40 on va créixer.