Natt och Dag: "He descrit atrocitats, però als diaris de l'època hi ha coses molt pitjors que no he gosat reproduir"

EstocolmEstocolm és una ciutat fosca a l’hivern. Potser per compensar-ho, els suecs omplen les finestres d'espelmes que no s’apaguen mai. Passejant per Gamla Stan, un dels barris més antics, amb l’escriptor Niklas Natt och Dag, que ha aconseguit convertir 1793 (Salamandra) –en català s’ha traduït com El vigilant i el llop (Proa)– en un bestseller, amb tan poca llum, una pluja perenne i envoltats d’aigües fosques, no és tan difícil viatjar a l’època en què se situa aquesta opera prima: un any després de l’assassinat del rei Gustau III, en un Estocolm ple de misèria, on la gent beu fins a perdre el coneixement i els llacs fan pudor. "Continuem tenint alguns dels problemes de fa 300 anys –diu Natt och Dag–: la mendicitat i què fem amb aquesta zona que al segle XVIII es coneixia com el llac daurat perquè s’hi tirava tota la merda. Aquí no hi van arribar els romans i no teníem clavegueram". És precisament al llac Fatburen on apareix flotant un cadàver mutilat al qual, quan era viu, van anar desposseint de tot: la parla, la visió, l'oïda, les cames, els braços... Un advocat tísic, solitari i singularment honest, i un veterà de guerra, mutilat, investigaran el cas. L’escriptor, descendent d’una de les famílies nobles més antigues de Suècia (sense castells ni propietats per culpa d’un avantpassat que ho va dilapidar tot), es va guanyar la vida com a periodista fins que va publicar 1793, on posa el focus en els més vulnerables. L’èxit –ha venut més de tres-cents mil exemplars a Suècia i s’ha traduït en més de 30 països– ha fet que s’hagi convertit en una trilogia. L’autor, que com a hereu (un privilegi reservat als fills barons) conserva l’anell familiar amb el qual em firma el llibre, després de passar-lo pel foc, està ara immers en la tercera part.

Per què va triar precisament l’any 1793?

Quan era petit vaig començar a escoltar les cançons que s’inspiraven en les lletres de Carl Michael Bellman (Estocolm 1740-1795) [un dels grans poetes suecs, les seves paròdies acostumen a ser jocs de paraules i sovint reflecteixen la societat dels baixos fons de l’època]. M’encantaven les seves cançons, com descrivia els bevedors, els personatges grotescos... Però quan em vaig fer gran vaig ser conscient de les vides tràgiques que descrivia, el fet que l’únic consol de molts dels personatges era beure fins a la inconsciència. A Suècia ja s’ha escrit molt sobre l’assassinat de Gustau III, fins i tot hi ha l’òpera de Verdi Un ball de màscares i jo volia situar la novel·la un any després. I, per casualitat, quan vaig començar a fer recerca vaig descobrir un document en què s’afirmava que el cap de policia d’Estocolm, nomenat el gener del 1793, va ser acomiadat el desembre d’aquell mateix any, simplement perquè era honest. El cap de policia havia de limitar-se a fer el que li deien.

És fàcil deixar-se portar a l’època, descriu amb gran detall com eren els carrers, les tavernes, les olors i, sobretot, la misèria... S’ha documentat a fons.

Sí, m’agrada molt entrar a les llibreries de vell i comprar llibres. A més, ara és molt més fàcil que fa 15 anys, perquè està tot digitalitzat. Però sobretot volia escoltar les veus dels que van viure aquella època. Hi ha molt de material, perquè hi ha molts diaris personals i cartes. Al principi penses que tot plegat serà molt exòtic, però exceptuant les diferències religioses, els avenços de la ciència i la cultura, els problemes són exactament els mateixos. Per què no ens estimen, per què el meu cap és un autèntic idiota...

Ha fet servir també records familiars?

En aquella època la meva família ja havia perdut tota la fortuna. Una sola generació va dilapidar 73 propietats, des de castells fins a granges. Eren nobles pobres, i quan això passava havies de treballar tota la vida per a l’exèrcit. He trobat algun familiar que va participar en la guerra amb Rússia, com el Cardell [el veterà de guerra mutilat que descobreix el cos].

Afirma que l’han inspirat molt El nom de la rosa, d’Umberto Eco, iEl nom de la rosa L’atles dels núvols.

A Eco el vaig llegir quan era molt jove i em va fascinar, m’ho vaig passar molt bé llegint-lo. La novel·la la vaig tornar a llegir d'adult i vaig descobrir-hi moltes més coses, una dimensió històrica. Volia aconseguir això, que el lector no s’avorrís i mostrar una part de la història. L’obra de Mitchell al principi és frustrant, perquè estàs totalment atrapat en la història d’un personatge i llavors et fa un salt i et porta a un altre lloc. Però era tan bo que em vaig quedar atrapat llegint-la. [L'autor s'estava en un hotel on se celebrava la festa d’un tenista molt conegut i va decidir no anar-hi i quedar-se a l’habitació per acabar-la.]

És molt arriscat per a una primera novel·la fer servir la fórmula de Mitchell, saltar de personatge a personatge en cada capítol.

Publicar una novel·la era el somni de la meva vida i estava disposat a cooperar tant com fos possible. Recordo que en la primera reunió l’editor tenia molts comentaris escrits, però jo no tenia cap intenció de cedir en el tema de l’estructura. Si m’haguessin dit de canviar-ho, hagués dit que de cap de les maneres [somriu].

Descriu sobretot les dificultats dels més vulnerables per sobreviure, l’abús i les atrocitats dels més poderosos, amb el rerefons de la Revolució Francesa. Però a la Suècia que descriu no hi ha cap revolució, les lluites dels personatges contra les injustícies són molt individuals.

La Revolució Francesa és el rerefons, el rei Gustau III estava terroritzat, tenia molta por que s’escampés per tot Europa. Volia ser popular entre la gent i per fer-ho necessitava uns diners que no tenia, perquè hi havia hagut la guerra amb Rússia. Va intentar agafar els diners dels nobles i el van assassinar. Va buscar en el lloc inadequat. Però a Suècia no van arribar les idees que qüestionaven la monarquia.

Un dels personatges que més lluita per sortir-se’n és precisament una dona, que fuig de la presó i està embarassada.

Potser perquè les dones al llarg de la història no han fet tantes coses terribles o no han tingut l’oportunitat de fer-les. Ella sobreviu però haurà d’afrontar moltes coses en el segon llibre...

És una època molt fosca sense gaire esperança. ¿L’han influït els temps que vivim?

Sovint em pregunto per què en el meu llibre hi ha coses tan terribles, però potser si no hi fossin no seria tan entretingut [somriu]. Volia descriure les coses amb molts detalls i no volia semblar un simple voyeur. Hi ha gent que em diu que hi surten atrocitats, però jo n’he llegit de molt pitjors als diaris de l’època. Algunes que apareixen al diari d’un metge o en els documents d’un orfenat que hi havia a Estocolm eren tan terribles que no he gosat posar-les. Hi havia queixes de les famílies que adoptaven els nens perquè tenien malalties venèries i les escampaven. I, al final, no és tant que les coses siguin horribles sinó que el lector pateixi pel que els passa als personatges. He reescrit un munt de vegades la mateixa escena buscant aquesta emoció. Tots els temps tenen coses terribles, hi ha una citació que s’ha repetit moltes vegades i que diu que l’únic que aprenem de la història és que no aprenem res. Les dues guerres mundials van ser horribles i durant algunes dècades els que van sobreviure van decidir intentar evitar un altre enfrontament. Ara, però, la majoria ja són morts o en queden pocs. I la memòria es perd i el que explicaven aquests testimonis, quan ja no hi són, a alguns els sona a ficció.