Joan Colom, la mirada sense tabús del Barri Xino

BarcelonaAmb la Leica com a companya inseparable, Joan Colom (Barcelona, 1921-2017) es posava la càmera a l’alçada de la cintura o del genoll i disparava. Sense mirar pel visor i de forma clandestina, va penetrar fins a les entranyes del Barri Xino i va capturar sense tabús la vida dels seus habitants. També va retratar la zona de l’antic mercat del Born i el passeig Marítim fins a les barraques del Somorrostro.

Amb la seva mort, aquest diumenge amb 96 anys, Barcelona perd un dels seus grans cronistes. “El crític Josep Maria Casademont va dir que Colom era el millor reporter gràfic de tots els temps a Espanya perquè va portar a l’extrem, en el context de la fotografia espanyola dels anys 50, la capacitat de captar el moviment i la vida al carrer”, afirma Jorge Ribalta, fotògraf i comissari de tres exposicions de Joan Colom. “Treballava amb la càmera a la mà i va obtenir imatges molt fortes. Era un virtuós, perquè és molt difícil treballar d’aquesta manera”, subratlla el comissari, que defineix l’artista com “un dels grans monuments de la memòria fotogràfica de la ciutat popular”.

“El factor humà, les actituds més singulars, han impregnat sempre tot el que he fet”, va dir Colom el 2011 a la fundació Foto Colectania amb motiu de l’exposició, precisament, d’un conjunt de fotografies que va regalar a Josep Maria Casademont. Nascut al barri del Raval, Colom va estudiar comptabilitat i es va iniciar en el món de la fotografia de manera autodidacta. Va ingressar a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya el 1957, el mateix any que Ricard Terré, Xavier Miserachs i Ramon Masats hi van fer una exposició que seria cabdal. El crític Josep Maria Casademont va reunir-los a tots, i també a altres com Francesc Català-Roca i Oriol Maspons, sota el nom de la Nova Avantguarda. “Allà hi havia figures intel·lectuals com Oriol Maspons, i Francesc Català-Roca era una mica el pare d’aquesta generació. Colom admirava molt Masats i es guiava pel discurs humanista de la fotografia”, diu Ribalta.

Les primeres imatges de Joan Colom daten del 1957 i són del Barri Xino, on les va fer amb la càmera mig amagada a la mà. En algunes d’aquestes instantànies es veuen nens descalços pel carrer, personatges marginats i el tràfec de la prostitució. “Jo no sabia que estava fent fotografia social, en aquell moment. Jo només feia fotografia i buscava imatges que m’emocionessin. De vegades he fet servir aquest tema per definir el meu treball, però per a mi vol dir simplement que no faig paisatges o bodegons. Jo faig el carrer. Amb les meves fotografies busco ser una espècie de notari d’una època”, deia Colom. “Se l’ha reconegut com un professional tot i que era amateur, i això té un doble mèrit”, explica la historiadora de la fotografia Laura Terré, que considera que un dels valors de Colom és “la seva mirada directa i la capacitat per encertar molt bé la realitat”. Era un fotògraf sense referents, que es movia seguint la intuïció, i això el va portar a elaborar, segons Terré, “una obra força genuïna amb una temàtica molt potent, perquè aquesta era la seva gran troballa”.

Una obra que traspassa èpoques

Malgrat que no es va arribar mai a professionalitzar, Colom va consolidar-se com una de les figures rellevants del panorama fotogràfic internacional als anys 60. La seva tècnica peculiar dotava les fotografies d’una originalitat que, després, ha servit d’inspiració a altres fotoreporters. “La seva obra traspassa les èpoques, no es queda només com un referent del passat”, subratlla Terré. Juntament amb Jordi Munt, Enric Garcia Pedret, Ignasi Marroyo, Josep Albero, Antoni Boada, Josep Bros i Jordi Vilaseca, Colom va ser un dels creadors del grup artístic El Mussol. El 1962, els serveis oficials del turisme francès a Barcelona el van convidar, juntament amb 11 fotògrafs espanyols més, a treballar a París durant una setmana amb el repte de crear imatges turístiques allunyades dels tòpics. Entre els membres de l’expedició també hi havia Eugeni Forcano, que va fer de coordinador, Oriol Maspons, Ramon Masats, Xavier Miserachs i Gabriel Cualladó.

El 1964 Colom va abandonar la fotografia arran de la demanda d’Eloisa Sánchez, una dona que exercia la prostitució i que ell havia fotografiat. La imatge de Sánchez apareixia al llibre Izas, rabizas y colipoterras de Camilo José Cela (1964), i ella deia que la fotografia atemptava contra la seva intimitat. Malgrat que al final no es va celebrar el judici, Colom va abandonar la càmera. En aquella època ja era força conegut, un fet que el preocupava perquè cada vegada li resultava més difícil treballar de forma clandestina. No va tornar a la fotografia fins a finals dels anys 90, quan va reprendre la professió seguint les mateixes premisses: capturar imatges del carrer des de la discreció. Abans, entre el 70 i el 80, havia agafat la càmera en alguna ocasió per captar moments concrets, com les manifestacions del 1977. Als anys 90 va abocar-se a retratar la transformació de la ciutat arran dels Jocs Olímpics.

Un reconeixement tardà

Joan Colom va ser gairebé un desconegut per al gran públic fins al 1999, quan el Museu Nacional d’Art de Catalunya va presentar l’exposició El carrer. Joan Colom a la Sala Aixelà, 1961. Després va rebre el Premio Nacional de fotografia (2002), el Premi Nacional d’arts visuals (2004) i la Creu de Sant Jordi (2006). Aquest reconeixement tardà es deu al fet que va estar molts anys inactiu i que no s’havia professionalitzat i al panorama de les institucions del camp de la fotografia. “És habitual en la història de la fotografia: hi ha èpoques que passen i queden relativament oblidades, i que són recuperades més tard. Ha passat amb tots els fotògrafs de la Nova Avantguarda, no s’han historiat fins als anys 90 i els 2000 -explica Ribalta-. És un procés que encara dura i que té a veure amb tot un canvi de les institucions de la cultura fotogràfica que es produeix internacionalment i arreu de l’Estat”, afegeix. De fet, museus com el Macba, el Reina Sofia, la Fundació Forvm per la Fotografia, Foto Colectania i el Museu de la Universitat de Navarra han adquirit obra de l’artista.

L’última gran exposició de Joan Colom es remunta al 2013, al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), i va estar comissariada per Jorge Ribalta i l’antic conservador de fotografia de la institució, David Balsells. Va obrir les portes un any i mig després que Colom donés el seu arxiu complet al museu. El director del MNAC, Pepe Serra, en destaca la “generositat” i la “singularitat única” de la seva obra. “És un dels més grans fotògrafs de la segona meitat del segle XX”, afirma.

La mostra, que va portar per títol Jo faig el carrer. Joan Colom, fotografies 1957-2010, incloïa més de 500 imatges, moltes de les quals eren inèdites, i un conjunt d’obres fetes a partir dels anys 90. En aquell moment Colom va començar a alternar el blanc i el negre amb el color. El seu treball tardà es pot llegir com una resposta als canvis que viu Barcelona després dels Jocs Olímpics amb el turisme de masses. “És el testimoni d’una gran transformació de l’espai públic al mateix lloc on havia treballant als anys 60 -explica Ribalta-. Fa el mateix en dos moments històrics molt diferents, és com si s’hagués quedat allà quiet disparant per a nosaltres. Aquesta posició al barri fa que es puguin traçar paral·lelismes entre la Barcelona de la dictadura i la postolímpica”, conclou el comissari.