Mor Chris Cornell, la veu i l’ànima de Soundgarden

BarcelonaA finals dels anys 80 i principis dels 90, Chris Cornell va liderar Soundgarden, una de les bandes que van protagonitzar el desencant grunge juntament amb Pearl Jam i Nirvana. Després d’un llarg parèntesi, el grup va reaparèixer el 2012 amb el disc King animal, i des d’aleshores el músic de Seatle va tornar a fer concerts amb la banda, com el d'aquest dimecres a Detroit, que formava part d’una gira pels Estats Units. Després de l’actuació, Cornell va anar a l’hotel i es va penjar, segons va confirmar la policia de Detroit.

Chris Cornell, nascut a Seatlle el 20 de juliol del 1964, va començar com a bateria cantant abans d’assumir el rol de frontman amb el qual faria fortuna gràcies a unes facultats vocals per sobre d’altres companys de generació. En el país de Reagan i de la regeneració patriòtica, la costa oest acollia cèl·lules de dissidència crítica com el punk i el hardcore de grups com Black Flag. També s’estava covant un desencant juvenil que va desembocar en un nihilisme intel·lectualment poc estructurat però que va trobar en la música una poderosa via d’expressió i, poc després, d’ascens socioeconòmic. En aquest context va sorgir el sorgir Sub Pop, el segell que va editar el primer disc de Soundgarden, l’EP Screaming life (1987). Cornell havia format el grup tres anys abans amb Hiro Yamamoto al baix i Kim Thayil a la guitarra, i la incorporació posterior del bateria Matt Cameron.

Més a prop del rock de Black Sabbath que del hardcore, Soundgarden es van convertir en la gran esperança del so de Seatlle quan els va fitxar la discogràfica A&M per publicar Louder than love (1989), el mateix any que Nirvana debutaven amb Bleach i dos abans de la irrupció de Pearl Jam amb Ten (1991). Tots tres grups van acabar encapçalant l’esclat grunge, però cadascun a la seva manera. Cornell, més segur en contextos de heavy metal que en la confusió sorollosa, no colgava la veu entre les distorsions, i la seva evolució posterior com a solista va ser totalment lògica. “Un músic de veritat ha de ser capaç de tocar tot i retenir l’atenció del públic durant dues hores”, deia Cornell.

El gran moment de Soundgarden va arribar amb Badmotorfinger (1991), i la posterior gira amb Guns N’Roses, i Superunknown (1994), l’àlbum de la cançó Black hole sun, una de les peces més emblemàtiques del grup. Tanmateix, Cornell no recordava aquells anys a la llum de l’èxit perquè els relacionava amb una època d’una forta addicció a l’alcohol.

Soundgarden van plegar el 1997, i Cornell va engegar una carrera en solitari, discogràficament intermitent, amb l’àlbum Euphoria morning (1999). Paral·lelament, va muntar Audioslave, una mena de supergrup amb tres membres de Rage Against The Machine: Tom Morello, Tim Commerford i Brad Wilk. Audioslave, que va ser la primera banda de rock nord-americana que va actuar a Cuba, es va dissoldre l’any 2007 després de tres àlbums en què Cornell va assumir les responsabilitats compositives. Va recuperar aleshores la carrera en solitari, amb discos com Carry on (2007), Scream (2009) i Songbook (2011), un treball que aplegava enregistraments d’una gira acústica en solitari en què Cornell despullava algunes de les seves composicions més memorables.